Homenatge a Jacint Verdaguer
Homenatge a Jacint Verdaguer (1845-1902)
Centenari de la seva mort
Jacint Verdaguer és el creador del català literari modern. El seu estil tan personal combina elements de la parla popular, del folklore i les llegendes tradicionals amb la influència dels autors clàssics i d’altres lectures cultes. Autor de caràcter apassionat i molt influït pel Romanticisme, es caracteritza per la seva brillant imaginació, per la important presència de la natura en les seves obres, per la seva profunda fe religiosa i per l’expressió d’amor constant a la seva terra. Tant la seva vida com la seva obra són molt apassionades.
Fill d’uns humils pagesos de la plana de Vic, ingressà només amb deu anys al seminari per fer-se capellà. Allà es va formar i aviat començà a escriure poesia. Va guanyar els màxims guardons dels Jocs Florals i es convertí en el poeta de Catalunya. El seu poema L’Atlàntida va ser traduït a moltes llengües. Admirat i respectat de tothom, a la meitat de la seva vida decidí dedicar-se als pobres i s’inicià una etapa molt penosa en la seva vida, que durà fins a la mort. L’enterrament de Verdaguer, anomenat per la gent mossèn Cinto, va ser una impressionant mostra de dolor popular.
L’Atlàntida i el Canigó, dos llargs poemes èpics, són les obres de més prestigi de Jacint Verdaguer. El primer tracta de la desaparició del mitològic continent dels atlants mentre que el segon s’inspira en el paisatge i les llegendes del Pirineu.
- Rico
L’Atlàntida (1877)
Al temps que el gran Alcides anava per la terra,
tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu-arreu,
de bords gegants i monstres que a Déu movien guerra,
en flames esclatava nevat lo Pirineu.
Des d’on lo sol al nàixer ja daura ses boscúries,
amb brams i cruixidera l’incendi, a coll de torb,
duia sos rius de laves de Roncesvalles a Astúries,
sens ésser-li congestes, torrents, ni colls destorb.
Apar serpent immensa, d’escata vermellosa,
que a través de l’Europa, d’un mar a l’altre mar,
respirant fum i flames, passàs esgarrifosa
son cabell de guspires i foc a rabejar.
(Fragment de l’Incendi dels Pirineus)
Un fragment del Canigó (1886)
Entre els arbres de l’illa delitosa
l’enamorat Gentil està adormit;
són los flonjos coixins a on reposa
de farigola i xuclamel florit.
Verds gessamins de torcedisses branques
li fan de cortinatge i cobrecel,
donant amb sa estelada de flors blanques
flaire al zèfir, a les abelles mel.
[Aquest breu record en homenatge de Verdaguer va estar publicat a la revista Sota el cel del Puig, núm. 8, abril de 2002.]