Assimilacionisme i multiculturalisme

De l'assimilacionisme al multiculturalisme... i del multiculturalisme cap a on?

Miguel Fernández

Departament de sociologia UAB

 

Índex

Introducció. 2

Del assimilacionisme al multiculturalisme. 2

Politiques asimilacionistes (melting pot) 2

L’integracionisme. 2

Opacitat i ambigüitat del concepte d’integració. 2

¿Quina integració? 2

Crítica al multiculturalisme. 2

Del Multiculturalisme cap a on? 2

Los lazos que amarran, y rompen. 2

Una democràcia de la separació. 2

Desprès del Multiculturalisme. 2

 

Introducció

Vull intentar fer una d’una crítica dura i pessimista a la noció d’integració per anar a parar cap un horitzó esperançador i optimista.

La primera part la dedicaré a parlar el procés del canvi de model: del asimilacionisme al multiculutalisme. Una segona part es centra en la crítica al concepte d’integració, i multiculturalisme. Fonamentalment des de textos de Verena Stolcke i Manel Delgado.

La tercera part i final la dedico a intentar respondre la pregunta: del multiculturalisme cap a on? (cap a un antiracisme radical?) cap a uns desculturlalització de l’educació i de la cultura.

Del assimilacionisme al multiculturalisme

Intentem aprendre dels models posats en pràctica a altres països amb més experiència amb l’arribada de nova població. Segons senyala l’autor, l’educació en situacions de pluralitat cultural s’ha desenvolupat en aquests països com un procés seqüencial amb tres denominacions: 1) asimilacionisme, 2) integracionisme i el 3) Multiculturalisme.

Òbviament aquest són “models” que no confondrem amb “la realitat”; és a dir són models exemplars que tal i com es descriuran aquí no s’ha donat mai (la realitat sempre és infinitament més complexa que la realitat).

Politiques asimilacionistes (melting pot)

El model assimilacionista es basa en la creença, pretensiosa sens dubte, que un estat és un tot unitari, política i, sobre tot, culturalment indivisible. El seu objectiu, és llisa i planerament que els grups immigrants siguin absorbits en la cultura indígena suposadament homogènia. Encara que es dóna un interès secundari per les cultures foranes, l'accent és doncs¬to en els «dèficit» lingüístics, ja que si no poden parlar la llengua local, aquests nens i nenes no podran beneficiar-se dels fruits de l'educació. En el millor dels casos, se'ls facilita una provisió extra de classes de l'idioma local, a manera d'educació compensatòria. En el pitjor, es pot procedir, com assenyala una autora francesa, a una pràctica no del tot desapareguda encara, consistent a col·locar als nois nouvinguts del seu país d'origen «en les primeres classes del sistema escolar, sense tenir en compte la seva edat; es podien veure així a nois de deu o onze anys asseguts al costat d'altres de sis per aprendre a llegir i escriure» (Charlot, 1981: 103).

Malgrat les aparences, la qüestió no era merament tècnica, una qüestió de domini lingüístic, de nivells de llenguatge, sinó fonamentalment política, ja que té a veure amb la correlació de forces socials, en aquest cas ètniques, existents en aquesta societat (com en aquest cas, la minoria burguesa catalana imposa i hegemonitza el què ha de ser la cultura i per tant la pedagogia). Mullard sosté que el tema que es planteja no és de nivells o habilitats, sinó de control i estabilitat social: l'idioma, sigui l'anglès, el francès, l'alemany o, recentment, el castellà, no és sinó «un lubricante per introduir a aquests nois dins de la màquina educativa [...], per neutralitzar les afinitats i influències subculturals dins de l'escola» (1982: 123).

Metàfora mecànica al marge, la uniformitat lingüística serveix per eliminar les peculiaritats ètniques i per unificar to¬dos aquests nois i noies d'orígens tan diferents sota l'idioma oficial. Una uniformitat que es recull, a més, sota una denominació o etiqueta comuna a tots ells, pejorativa i, en tot cas, falsa. En efecte, aquests fills i filles d'immigrants s'englobaven sota el terme «segona generació» d’immigrants, independentment de la seva procedència i, sobretot, del seu lloc de naixement, volent-los seguir considerant, amb aquesta denominació temporal i seqüencial, el que ja no són, immigrants.

Alhora, l'elevat nombre de fills d’immigrants, (creixent, d'altra banda, donades les diferències de natalitat que es donen entre les “comunitats autòctones” i “immigrants”) es considera, d'altra banda, una amenaça per al nivell dels alumnes natius: en un sistema educatiu on la immensa majoria de la transmissió cultural es realitza oralment, ve a dir-se que una presència més gran d'aquestes minories es converteix no només en un abús, sinó en un llast per als progressos que els nens i nenes natives puguin realitzar. Raó per la qual se'n van a assajar polítiques com les mesures de dispersió posades en pràctica amb l'anomenada població «estrangera» i «de color». Això va ser el que va ocórrer en els eua en els anys 50 o a holanda en els 60, i així ho va posar en pràctica la circular, de 1965, del de¬partamento d'educació i ciència (donis) anglès, que recomanava que cap escola d'anglaterra i gal·les hauria de tenir més d'un 30% d'alumnes immigrants en el seu si. Una pràctica aplicada igualment al nostre país.

El que batega en el fons és l'assumpció que les cultures foranes són inferiors i la presumpció racista que els noies i noies posseeixen una sèrie de dificultats per l’aprenentatge que acabarà per contribuir a minvar el rendiment és¬colar dels nens i nenes indígenes.

La integración social en tanto que ciudadanos formalmente libres e iguales, exige su asimilación a los valores cívico-culturales que prevalecen en el estado para así asegurar la cohesión social y paz civil en éste. Es decir, la similitud y uniformidad socio-culturales de los ciudadanos condiciona su integración de derecho. Desde esta perspectiva, el término integración se refiere, por un lado, a un proceso de afiliación, de adaptación a una comunidad socio-política, a una sociedad. Esa connotación dinámica, procesual, da pie a pensar la integración social de los inmigrantes no-europeos como un compromiso por parte de “ellos” de “ajustarse”, de “adaptarse”, de “asimilarse” a “nuestra” sociedad. Por otro lado, esa idea de integración alude igualmente a un efecto, concretamente a la cohesión social propia de una sociedad integrada. “quienes no se asimilan representan un riesgo para la soberanía, la integridad nacional y el buen funcionamiento de la república”, dice le pen, salvo que se muestren dignos de obtener la nacionalidad como precondición de los derechos de ciudadanía. Quienes juzgamos su “dignidad” somos nosotros. Y aunque las organizaciones francesas de defensa del “derecho a la diferencia” de los inmigrantes en un principio desafiaran el modelo republicano asimilacionista, hacia la década de los noventa del siglo pasado los sectores políticos progresistas también se alinearon con el modelo republicano de integración. [1]

L’integracionisme

Amb el pas del temps i, sobretot, amb els moviments de denúncia i suport als grups d'immigrants, les assumpcions assimilacionistes es van tornar insostenibles. En el cas anglès, després dels explosius anys que van tancar la «dècada prodigiosa», Beatles i Rollings inclosos, el suport a la idea del integracio¬nismo va créixer i va guanyar en suport social. L'enfocament va ser resumit per l'aleshores ministre de l'interior del govern laborista, roy jenkins, en un discurs parlamentari, com una mostra de «unitat a través de la diversitat [...] d'igualtat de oportunidades acompanyada de diversitat cultural, en un àmbit de mútua tolerància».

El model integracionista d'escolarització de fills e filles d'immigrants va seguir a una situació insostenible, després d'una sèrie de reivindicacions e, fins i tot, revoltes socials bastant violentes (com les de Brixton o Notting Hill a Londres). Un clima de tolerància cultural va portar aconsegueixo aquesta situació de retruécano que es referia el ministre laborista, defensant els canvis i propugnant la igualtat d'oportunitats en la «unitat a través de la diversitat». Les polítiques de dispersió de la població immigrant en les escoles van ser abolides. d'altra banda, la inferioritat de les seves cultures va ser substituïda per estudiós científics sobre el seu caràcter carencial o deficitari, pel que els nois i les noies immigrants no tenien motivació i patien xocs culturals. en conseqüència, van ser culpabilitzats ells mateixos, al costat de la seva família i el seu passat cultural, del seu propi fracàs. en aquesta culpabilització juguen un pa¬pel destacat la «patologia social» i els enfocaments psicologistes basats en el negatiu «autoconcepte» (concepte problemàtic, per si mateix) i les «crisis d'identitat» que tals estudiants patien per raons familiars a l'enfrontar-se a altres cultures.

Detrauen, d'aquesta manera, l'atenció de les pràctiques i estructures classistes i racistes que estan incursos tals processos. D'altra banda, com assenyala Brandt (1986), l'èxit/fracàs («achievement/underacbievement») escolar va ser des de llavors el principal element del discurs oficial sobre educació dels fills d'immigrants. Amb això s’estava en línia amb les teories del «capital humà» i la necessitat que plantejava de mesurar els resultats de les inversions en educació.

D'una manera conseqüent, doncs, se'ls va dotar d'una sèrie de programes d'educació compensatòria i, paral·lelament, es van incloure en els curricula d'aquestes escoles elements de les cultures d’origen d’aquests nois i noies, com ara gastronomia, música o antropologia, salvaguardant sempre les assumpcions fonamentals sobre economia, política i moral. Potser per això, es va titllar de folklòrics a tals programes, denominant-se, no sense sorna, a l'integracionisme com «asimilacionisme amb curri», en els casos de procedència oriental, o «vibràfons», en el dels procedents del carib. En qualsevol cas, el que va ser evident és que aquests programes van consolidar els aquest estereotips ètnics i racials (atletisme, dansa, etc.) D'aquestes minories ètniques que volien integrar en la cultural nacional unitària.
No obstant això, donada la desigual posició de partida de les respectives cultures, el seu diferent poder social i la dimensió racial, de classe i sexista de la desigualtat estructural, els programes compensatoris i d'igualtat d'oportunitats passen a convertir-se en mers instruments de control social. El integracionismo no és sinó una versió reformista del asimilacionismo, del qual difereix poc, a penes una qüestió de matís.
Perquè, en definitiva, saber que la cultura que vius a casa serveix per poc més que l'entorn del teu propi grup i l'interior dels murs de l'aula només contribueix a reforçar les situacions de «gueto». I això és el que passa quan existeix tal divorci de la realitat externa a l'aula/en realitat, com assenyala mullard (1982:128), les seves diferències són «només una qüestió de grau [...]. Donada la dimensió racial de l'estructura de desigualtat existent en la nostra societat, la igualtat d'oportunitats és només per a persones les seves idees i valors siguin conformes amb els de la cultura de classe mitjana, blanca i masculina dominant».

Els dos models d'integració social dels immigrants no-europeus en realitat representen les dues cares de la idea liberal de l'estat nacional modern (*stolcke, 1995; 1998). La democràcia liberal com ordre polític característic de l'estat nacional modern emmalalteix d'una doble contradicció d'origen entre, d'una banda, aquest ideal del subjecte formalment lliure i igual i la desigualtat soci-econòmica realment existent, i, per un altre, entre el lliure albir del subjecte modern i la seva adscripció a un estat nacional, condicionada aquesta per criteris culturals i/o racials. Encara que la democràcia liberal estigui compromesa amb l'individualisme, segons el qual la voluntat individual transcendeix qualssevol diferències històriques, socials i culturals, al sorgir una multiplicitat d'estats nacionals territorials en permanent competència per territoris, recursos i avantatges econòmics, els estats en formació es van dotar d'un poble = nació semblant en llengua i cultura. La unitat de cultura i llengua es van convertir així en el criteri de pertinença, cohesió social, lleialtat i sobirania nacionals. Aquest és el marc polític ideològic en el qual se situa la controvèrsia sobre multiculturalisme i de la integració social dels immigrants no-europeus. Goldberg va caracteritzar de manera tal vegada més clar “la paradoxa central, tal vegada la ironia de la modernitat. Com més universalistes són les conviccions de la modernitat, tant més oberta està i tant més determinada és per idees, tals com l'especificitat i l'exclusivitat racials”, o –afegiria jo- culturals (Goldberg, 1993, pàg. 6-7).
Crítica al concepte d’integració

En un línea semblant aporten les autores les nocions incorporades pels antropòlegs socials Delgado i Blanco:

Que las identidades no son la base del contraste sino su fruto. Este planteamiento lleva a pensar la integración cultural no como la meta de un proceso, sino como un proceso donde las identidades deben negociar constantemente las relaciones que mantienen las unas con las otras, relaciones que bajo el punto de vista del autor, esconden intereses de clase. Por consiguiente el conflicto vendría dado por la lucha de intereses (el conflicto cultural a dejado paso al conflicto de intereses) y no por el choque cultural. De este modo, y coincidiendo con blanco, delgado afirma que la integración estructural no ha de conducir necesariamente, de manera unívoca, a la integración cultural, aunque reconoce que esta última resulta imposible sin unos niveles mínimos de integración socioeconómica. Por otro lado, la distinción de delgado entre diferencia -referida a lo cultural— y desigualdad —referida a lo estructural, hace que considere que la integración resulte partir del ejercicio del derecho a la diferencia y del derecho a la igualdad, al tiempo que se asumen unas normas le permitan la convivencia en los marcos unitarios de omnipresentes y condicionantes, como son el mercado y esfera económica. En su seno debe reconocerse el dere­cho a la diferencia (voluntad de diferenciación) y el derecho a la igualdad (ante la justicia). Así, cualquier grupo social y cultural tiene derecho a diferenciarse y a crear sus opios microclimas morales al tiempo que se aceptan los mínimos de convivencia compartidos y se tiene la posibilidad de colaborar en la definición de dichos míni­mas (delgado, 1998) p.23.

El mateix autor definirà integració sociocultural com aquella que implica la garantía d’igualtat de drets per tots aquells que composen una societat i la garantia de la plena accessibilitat de tots a totes les institucions polítiques que la societat accepti com instancies de mediació i arbitratge (Delgado). Arribats a aquest punt, les autores destaquen que la idea d’integració cultural deriva necessariament de la integració socio- estructural tot i que això no significa que es doni un resultat directe i unívoc. Afegeixen que

La integración cultural no tiene porqué ser entendida unilateralmente en términos de adquisición de hábitos ajenos, ni de adopción de la identidad étnica, cultural y nacional de las sociedades de acogida, sino como resultado de la con­figuración de una identidad colectiva compartida, forma­da por distintos grupos. Final­mente, la integración sociocultural tampoco tiene por qué significar la superación total de los conflictos, sino que la constante negociación de las identidades —que esconden relaciones de clase— hace muy difícil una total armonización de todos los valores y estilos de vida. Acor­de con schermerhorn (1970), la integración no es la direc­ción del proceso mediante el cual cierta unidad social es obtenida, sino el acuerdo entre grupos subordinados y gru­pos dominantes sobre la dirección de dicho proceso. Las situaciones de integración serían, pues, aquellas en las que inmigrantes y autóctonos se ponen de acuerdo en cuanto a los objetivos del proceso de integración. De este modo, aunque siempre se dé cierta conflictividad es posible la ho­mogeneidad en aspectos convencionales, lo que debe ga­rantizarse a partir del derecho a la igualdad (p.27)

Cap distingir tres nivells d'integració: integració estructural (a través de la penetració en l'estructura ocupacional de la societat receptora d’immigració, és a dir, cóm volem parlar d’integració si l’horitzó d’un noi de 16 anys que no vol continuar estudiant és o restar al carrer, o treballar en el mercat laboral submergit!), integració cultural (exercici del dret a la diferència i acceptació d’uns mínims de convivència) i integració jurídica com garantia d’igualtat davant la justícia.

Sobre aquesta última dimensió de la integració senyalen que l’objectiu més ambiciós d’una política d’integració es el de la revisió de la noció de ciutadania per evitar la institucionalització de l’exclusió dels immigrants. d’aquesta manera el punt de partida de la integració de les persones immigrants radica en el dret a tenir drets.

Opacitat i ambigüitat del concepte d’integració

El debat sobre el “problema” de la immigració no-europea es redueix amb freqüència a una confrontació entre qui advoquen per majors controls de la immigració i qui s'oposen a ells, oblidant una anàlisi social, demogràfic i cultural més profund de l'ideari polític que subjeu a les percepcions i representacions del “problema” de la immigració. Es llancen idees i empren termes com la integració, la inserció social dels immigrants, es proposen programes per a promoure la *interculturalidad, que pel seu ús reiteratiu s'han tornat opacs i ambigus. Una mica similar ha ocorregut amb el tan grapejat concepte d'integració social. Les paraules són eines en la lluita simbòlica, que serveixen per a estructurar el discurs polític i una percepció de la realitat interessada i mai són, per tant, neutres. Cal analitzar així les paraules que s'empren en el context soci-polític que s'usen. Per a definir una política d'integració social dels immigrants resulta imprescindible, per tant, identificar els temors que subjeuen als recels que aquests desperten entre la població juntament amb les conviccions socipolítiques que els alimenten.

No obstant això, “els éssers humans no som ni illes -encara que tampoc arbres lligats a les seves arrels- ni fòssils eternament congelats.” (de Lucas, 2001, p. 14). Qui insisteixen que la diversitat cultural és incompatible amb la democràcia liberal evoquen no només aquesta idea congelada de la cultura. També apel·len a una noció de la democràcia liberal forjada durant la formació dels estats nacionals europeus moderns, integrats per subjectes formalment lliures i iguals, noció aquesta que emmascara les estructures de desigualtat realment existents en les societats capitalistes, les mateixes que impedeixen la igualtat d'oportunitats i de tracte.

La idea de integración social se refiere a cómo acomodar a los inmigrantes que ya están entre nosotros, aunque de hecho ya estén “integrados”, con frecuencia de mala manera, en nichos económicos concretos de la economía informal, tales como la agricultura, la construcción, los trabajos domésticos y de cuidados, el trabajo del sexo, etc. (Inmigración femenina en el sur de Europa, 2000; Juliano, 2002).[2]

En el debat sobre la integració social es confonen dues ideologies arrelades en dues concepcions contradictòries de l'estat nacional modern (*Grudzielski, 1990). Segons el model republicà universalista, inspirat en la Revolució Francesa, Aquesta concepció *asimilacionista republicana de l'estat nacional contrasta amb la política ètnica *diferencialista d'integració adoptada, per exemple, per Gran Bretanya i els Països Baixos, segons la qual deu respectar-se l'especificitat ètnica de les comunitats d'immigrants, atès que formen part integral -encara que culturalment diferenciada- de l'Estat. En Gran Bretanya, en efecte, el debat sobre la política d'immigració es va desenvolupar de manera distinta. Fins als anys seixanta els immigrants, procedents principalment de les seves antigues colònies, gaudien d'igualtat de drets amb els ciutadans britànics, mentre que súbdits de la corona i del seu parlament. En aquesta època el govern va promulgar una sèrie de lleis *antidiscriminatorias que els garantien la igualtat d'oportunitats, independent de “la seva raça”. Però a fins dels anys setanta el govern conservador, encapçalat per margaret thatcher, va introduir nous controls d'immigració que van transformar als súbdits de les colònies en estrangers, exigint l'assimilació cultural de les comunitats immigrants “entre nosaltres”, a fi de salvaguardar la unitat cultural de la nació britànica, dotada de valors culturals i un estil de vida singulars. Invocant la unitat nacional-cultural els defensors del control de la immigració van reclamar que les comunitats immigrants fossin desmembrades, de manera que els seus integrants, una vegada aïllats, deixarien de constituir una amenaça cultural i política per a la nació britànica. En lloc d'oferir-los una educació multicultural, els descendents d'immigrants devien rebre l'educació anglesa estàndard i un tractament legal igual als ciutadans britànics (Parekh 1991). En la post-guerra havien tingut lloc a gran bretanya una successió de greus conflictes racials. Sota el govern Thatcher va emergir en les illes britàniques un estat nacional d'encuny continental, sorgit de les cendres de l'imperi colonial multicultural, encara que racista britànic, justament quan europa semblava transformar-se en un estat supranacional. És a dir, en els anys vuitanta a frança i gran bretanya va confluir una mateixa concepció de l'estat, integrat per ciutadans culturalment homogenis. Aquestes idees particularistes i excloents representen una eina ideològic-política potent per a neutralitzar les tensions polítiques latents en les desigualtats soci-econòmiques; tensions polítiques que, d'altra banda, estan precisament inspirades en l'ideal liberal.

Por últim, és necessari ressaltar altre gran injustícia, a més de súmmum del paroxisme sobre el tema del racisme. Els immigrants, per un costat són els que provoquen el racisme i de l’altre els que ho pateixen, és a dir: el problema i la solució són “ells”, si “ells” no hi estiguessin entre “nosaltres” no hi hauria racisme; és com si una agressió homofobia fos “causa” de l’existència entre els heterosexuals, “d’aliens” homosexuals...

¿Quina integració?

Se'ls atribueix també als immigrants que ells s'amunteguen en guetos. Però els guetos de pobres no són res de nou. La segregació de la població en les ciutats modernes sempre ha seguit criteris de classe. Està igualment demostrat que els fluixos d'immigració es regeixen per relacions de *paisanaje i de parentiu i que els immigrants tendeixen a *atrincherarse amb els seus quan se senten rebutjats i discriminats, encara que no combreguin en absolut, per exemple, amb les mateixes creences religioses. Una acollida hospitalària genuïna *propiciaria, en canvi, la comunicació i l'intercanvi de costums culturals en el termini de dues generacions perquè la tan esmentada cultura és, per “naturalesa”, flexible. No estic negant l'existència de diferents maneres d'organitzar la vida en societat i de distints formes d'interpretar el món. Però per a poder negociar aquestes diferències culturals la igualtat de drets és una condició indispensable. Els éssers humans encara poblem aquesta terra gràcies a l'adaptabilitat i la flexibilitat culturals que caracteritza a l'espècie. El “problema” crucial que planteja la nova immigració resideix en les circumstàncies que trets culturals diferencials deixen de ser manifestacions de la nostra creativitat i adaptabilitat, mentre que humans, i es converteixen en barreres que impedeixen la comunicació i la convivència. L'actual combinació entre prejudicis culturalistas i l'enduriment de les polítiques d'immigració, en el nou desordre global que velles i noves fronteres són activades i es tornen excloents, és absolutament adversa a una fructífera integració dels immigrants. Sóc conscient que no proposo gens tan nou. P. Bourdieu ja fa anys cridava l'atenció sobre la necessitat de revisar les concepcions de nacionalitat i ciutadania vigents, de cara a la nova immigració, quan assenyalava que “a tot arreu, i des d'ara des d'ara tant en la societat d'origen com en la societat d'acollida, [l'immigrant] exigeix que es *repiensen a fons les bases legítimes de la ciutadania i de la relació entre l'estat i la nació o la nacionalitat. Al ser una presència absent, ell ens obliga a qüestionar no només les reaccions de rebot que, prenent l'estat com expressió de la nació, són vindicadas al pretendre basar la ciutadania en la llengua i la cultura (sinó la “raça”) compartides, però també la “generositat” asimilacionista que -confiada que l'estat, armat de l'educació- sabrà com reproduir la nació, tracta d'amagar un *chovinismo universalista” (Bourdieu, 1991, p. 9).

Crítica al multiculturalisme

Es decir que el "multiculturalismo", introduce, en todos los sitios adonde se exporta, estos tres vicios del pensamiento nacional estadounidense : a)"el grupismo" que reifica las divisiones sociales canonizadas por la burocracia estatal en principios de conocimiento y de reivindicación política; b)el populismo que reemplaza el análisis de las estructuras y de los mecanismos de dominación por la celebración de la cultura de los dominado y de su "punto de vista" elevado al rango de proto-teoría en acto; c)el moralismo, que entorpece la aplicación de un sano materialismo racional en el análisis del mundo social y económico y condena a un debate sin fin ni efectos acerca del necesario reconocimiento de las identidades mientras que en la triste realidad cotidiana, el problema nunca se plantea a ese nivel: los filósofos divagan doctamente sobre el "reconocimiento cultural", pero simultáneamente decenas de miles de niños de las clases y etnias dominadas son desplazados de las escuelas primarias por falta de lugar -llegaron a ser 25.000 en Los Angeles-; de las familias con un ingreso menor a los 15.000 dólares anuales, apenas uno de cada diez jóvenes accede a los campus universitarios, contra un 94% en el caso de las familias que ganan más de 100.000 dólares. [Pierre Bourdieu, Pensamiento y acción]

 

El culturalisme comporta la concepció dels grups socials caracteritzats i determinats per la seva adscripció a una cultura, definida sempre, en termes de procedència geogràfica, al mateix temps releguen a les persones que són objecte d’aquesta categorització a un condició de la que no se’n poden lliurar i on restaren immòbils de forma indefinida. martín díaz i isidoro moreno expliquen les possibles conseqüències d’aquesta voluntat taxonòmica.

Los planteamientos que se basan en una categorización de los grupos humanos como portadores de culturas compuestas de rasgos fácilmente discernibles que los singularizan, otorgan a estos rasgos una cualidad de inmutabilidad y estatismo que son incompatibles con UN CONCEPTO ANTROPOLÓGICO DE CULTURA ENTENDIDO COMO EL CONJUNTO DE RESPUESTAS QUE LOS SERES HUMANOS ELABORAN PARA HACER FRENTE A LAS DEMANDAS Y DESAFÍOS DE LA VIDA, Y QUE SUBRAYA EL DINAMISMO Y LA MUTABILIDAD DE ESTOS MISMO RASGOS.[...] Otras de las consecuencias de este planteamiento es el reduccionismo inherente a la percepción de lo étnico como el atributo fundamental de los seres humanos, homogeneizando a colectivos de identidades heterogéneas definidas por su posición en los sistemas sexo- género y de clase social, y negando por tanto la diversidad interna realmente existente.[3]

Quant s’escolta a dirigents polítics o “intel·lectuals” lloar aquesta “diversitat cultural” s’acaba fent vertadera la sentència que afirma que és aquest cultiu de la diferència l’antídot a les “instintives” actituds racistes o xenòfobes “del poble”, cosa que no deixar de ser sorprenent quant són precisament les ideologies clàssiques racistes, les més sensibles a la demarcació de les diferencies culturals i a la protecció de la diversitat cultural.

Manel Delgado explica què significa l’ús actual de termes com “multiculturalitat” o “interculturalitat”:

no sería un error sospechar que, en muchos sentidos, los discursos hoy por hoy hegemónicos en torno a conceptos como multiculturalidad o interculturalidad, así como una no menos confusa defensa del derecho a la diferencia, no están contribuyendo a hacer aumentar los niveles de predisposición a la convivencia con los que no son como la mayoría, sino que bien podrían ser entendidos como sutilmente al servicio de ideologías y prácticas estigmatizadoras. más radicalmente todavía, se podría afirmar –ya hay quien lo ha hecho– que el multiculturalismo y el interculturalismo que se han incorporado a la creciente trivialización del antirracismo –a nivel escolar, a nivel mediático, a nivel civil en general– son, hoy por hoy, las ideologías racistas por antonomasia, aquellas que más están haciendo para sustituir el viejo y desacreditado racismo biológico por otro basado en el determinismo cultural, mucho más eficaz que el primero de cara a mostrar como naturales e irrevocables las diferencias humanas.[4]

Efectivament, tant el multiculturalisme com el interculturalisme encapçalen avui la majoria de les polítiques socials dels nostres governs. I les implicacions del seu ús no es redueixen només a un concepció d’alguns grups humans –fonamentalment d’aquells amb menys recursos- com a determinats per la seva “cultura” si no que s’estèn a tot fenòmen social de naturalesa conflictiva. A més aquests termes porten implícits les prenocions del lloc on aquests conceptes han estat elaborats, tal i com senyala en Salvador Cardús[5],dir que una societat “és” multicultural, no és només fer una descripció de la realitat, sinó que proclama un model de societat –o una teoria sobre com es creu que és tal societat- i, en conseqüència, significa prendre partit en un combat que no és només de paraules.

Del Multiculturalisme cap a on?[6]

The concept of multiculturalism, and the policies that stem from it, have played an important role in displacing the imperial ideal of assimilation, but in its fatal linkage with hard notions of ethnicity it is deeply conservative and increasingly obsolete. The challenge now is to develop a “post-hybridity” olitics based on common human nature..

Cóm devem aprendre a viure: en un sistema internacional, a les nacions- estat i a les ciutats d’occident que on augmenta la població migrant que prové dels països “enrederits” del món?

Los lazos que amarran, y rompen

Avui en dia el discurs del Multiculturalisme domina en l’esfera política. Aquest ve a celebrar el “City on the hill” (La ciutat a la colina). La ciutat es converteix d’aquesta manera –en l’època de les migracions i els DDHH- en l’espai on moltes “comunitats étniques” conviuen en pau cara a cara, celebrant les tradicions culturals dels “altres”. (El qualificatiu ètnic serveix per ser assignat únicamente a produccions culturals considerades pre- o extramodernes: una dansa sufí o un restaurant peruà són «ètnics», un vals o una pizzeria, no. Els gitanos o els senegambians són «ètnies», els catalans o els francesos de cap de les maneres.) (fins a quin punt, la presència de veïns dels barris benestants de bcn no responen a aquesta lógica quant visiten la fira d’abril?) O fe un passig pel forum de les cultures”?

Aquesta és la visió que reemplaça a l’antic “melting pot” metàfora de l’assimilació on es pretenia que els nouvinguts deixin d’existir sota la cultura de la nació dominant. EN lloc del melting- pot, molts administradors municipals occidentals ara prefereixen parlar del “salad bowl” (bol per a l'amanida) – una barreja saludable, cruixent de contrastos.

Aquest tipus de “multiculturalisme” supusadament anava destinat a allunyar-se de les “polítiques de l’etnicitat”, aquelles que simplement reduïen aquesta política a forçar a la submissió sota el “grup ètnic majoritari autócton” que monopolitzava  el poder i la cultura. Però no ha estat així; continua estant molt present la noció d’enticitat. El que ara s’intenta dir és que tots els “nacionalismes ètnics” han nascut igual i són tan bons uns com uns altres. Però pasar d’aquest discurs a l’acció és una àrdua tasca.

L’autor es pregunta per què persones diferents cultures i religions que vivien junts en alguna cosa així com una pau des de feia segles –xerrant junts sobre el creixement de la ciutat, amb els seus fills anant a les mateixes escoles, asseguts als mateixos bancs, parlant uns la llengua dels altres, de repent descobreixen que no poden conviure junts mai més?.

La hipòtesis de l’autor és una. És l’experiència de la l’alliberament la que comporta el cataclisme. Sempre va romandre un sentit d’alteritat, de coses estranyes que els conveïns podrien estar fent o dient per darrere, tancat els pestells o en els seus santuaris.

Una democràcia de la separació

La cola que va mantenir unides a aquestes comunitats va ser la por. Totes aquestes societats multiculturals velles van viure sota formes de llei arbitrària. Van ser temes de règim totalitari o un imperi colonial o un califato que va governar per la força i els van oferir pocs o cap dels drets polítics. Si la tolerància mútua dintre de tal comunitat es va interrompre sota el desordre, llavors després tot el món va saber que una autoritat més o menys brutal exterior enviaria en els seus homes armats per a “restaurar la calma ”. Tothom pateix, ningú serà el guanyador.

En condicions d’una democràcia plural, les persones són convidades a escollir la banda on volen estar, identificar més aviat els que els divideix –els que els distingeix diría bourdieu- que no pas el que els uneix. En societats on no hi ha xarxes socials consolidades, o institucions locals no hi són presents, freqüentment, la primera diferencia ha escollir no és la “classe” o l’ocupació social, sinó “l’ètnia”.

La pregunta que es formula l’autor és la de per què s’ha traduït el sentit de llibertat ha ser lliure sol, sense “l’altre” oblidant el necessari lligam entre aquest valor i la fraternitè –solidaritat-?. Desafortunadament, això continuarà. El món està ple de països on el govern mai ho ha estat qualsevol cosa excepte arbitrari i en el qual l’experiència d’alliberament, o la revolució democràtica o el que ens agradi dir-li, encara no ha arribat.

Més veïns descobriran que no poden cohabitar. Haurà més torrents de refugiats indefensos, milions més famílies que busquen asil. Alguna, amb el retorn de pau i el treball dedicat de voluntaris sobre el terreny, eventualment pot regressar a casa – o els seus nens ho poden fer. Alguna serà consignada com“l’ archipelago de gaza” de refugiats permanent acampats a la quadra del globus. Però molts aniran a donar als favelas o les torres d'apartaments de ciutats cosmopolites estrangeres.

Desprès del Multiculturalisme

Aquí l’argument prové del passat i ve cap al present. De les comunitats tradicionals mesclades hem anat a les gran cuitats de l’Europa moderna i Amèrica del nord que congrega emigrants de totes les parts del món. Podem reconstruir aquestes antigues formes de multiculturalisme on cada “grup ètnic” es manté distint , però viuen junts en pau s’ha reconstruït a Londres, Berlín, Toronto ...segons l’autor: i tant! Perquè estem deixant enrere aquesta aquest “bol d’amanida”, que està deixant d’existir. El model multiculturalista de les societats urbanes d’occident no són un destí. És només una parada en el camí cap alguna cosa més.

És important comprendre cóm de conservador és la proposta “multicultural”. És literalment consevadora en tant que tendeix a encapsular els elements més reaccionaris i tradicionals en un grup ètnic –normalment les generacions més grans són els que volen enfortir l’ortodòxia religiosa i cultural .

Però és també conservador en un sentit més ampli. Intenta prendre un fotograma immòbil i tornar permanent un sol moment en el que és en realitat un procés de canvi continu. Aquesta és una batalla que els majors –o els polítics interessats en treure partit d’això- no poden guanyar-se. En el context d’aquestes ciutats cosmopolites enormes i de la immigració permanent la fusió cultural irresistiblement pren el seu lloc. El que està per davant –certament, emergint ràpidament– és el que ha estat anomenat com “el caràcter híbrid”.

aquest és un tipus nou de societat urbana. És ni un ram de cultures contrastants ni l’adopció dels patrons de la majoria indígena antiga, però sí una síntesi fresca. és produït per la propagació de la cultura de drets humans, per la dissolució de la protecció de l'estructura de carrera professional a favor d'una successió més aviat desconcertant d’oportunitats de treball de curt termini, la dissolució dels matrimonis endogàmics, i en resum per totes les altres pressions econòmiques i socials que donen prioritat a les eleccions individuals de vida sobre la conformitat del grup. És el que Tom Nairn a anomenat hibridació que no és altre cosa que l’acceptació de la mescla irrevocable com a punt de partida en comptes de com un problema.

Un altre cop, punt de partida? Doncs sí, perquè l’autor va a la cerca d’una post- hibridació. És una noció molt optimista.

Fugir de la omnipresència de la noció de  cultura. Anar cap a una societat plenament democràtic on no només s’és lliure de règims autoritaris o dominacions colonials sinó de, de la llibertat pot ser més important: la de les imposades categories de dominació (sempre sobre “els altres”, qui defineix és l’enemic), les categories culturals o étniques (que abans eren racials..) Que són com a presons i anar en la cerca de la textura bàsica de les associacions humanes.

El caràcter híbrid i el que anàs que se succeeixi tenen moltes implicacions. Un és geogràfic: La separació de la ciutat híbrida gran del seu paper tradicional com “capital” d’un territori extens. És fàcil suposar el ressorgir de les ciutat-estats. Más dur que imaginar el futur polític de territori circumdant els pobles del qual i els pobles petits encara pot ser gairebé mono ètnics. Altra implicació per a Europa és que la lleialtat política pot convertir-se en institucional en comptes d’ètnic- nacional. El patriotisme seria dirigit per a no una bandera o unes persones però per als assoliments comuns: Una constitució, un codi legal, àdhuc una seguretat social.

Però el canvi més important seria el l’esgotament de política basada en cultures. En el seu lloc pot venir una política sense fronteres ni símbols ètnics. Les persones escollirien el que anàs que van voler continuar fent o celebrar la seva tradició somalí o del de bengala o kosovar. Però com ciutadans que es trobarien cara a cara, sense categories pre establertes, en una naturalesa humana comuna.

Bibliografia

• ASCHERSON, “From multiculturalism to where?” (Open Democracy, 19 - 8 – 2004)
• CARDÚS, S. (2002) Ciutadania i identiticació política. De la societat multicultal a la nació bruixola. Apunts per a un model d'anàlisi de la societat catalana. L'Espill
• S. CARDÚS, Ciutadania i identiticació política. De la societat multicultural a la nació bruixola. Apunts per a un model d'anàlisi de la societat catalana,  L'Espill, (2002).
• CHARLOT, BERNARD, Educación, cultura e ideología. Madrid : Anaya/2, 1981.
• GUERRERO SERÓN, A. 1998. 'Del asimilacionismo al antirracismo. Los modelos de escolarización en las sociedades multiétnicas avanzadas.' in SANTAMARÍA, E. and GONZÁLEZ PLACER, F. (eds.) Contra  el fundamentalismo escolar. Reflexiones sobre educación, escolarización y diversidad cultural. Barcelona: Virus.
• MARTÍN DÍAZ, E. i MORENO, I. (2002) ¿Qué tienen que ver las culturas con la segmentación de los mercados de trabajo agrícolas en Andalucía?, Barcelona
• JULIANO, D. Inmigración femenina en el sur de Europa, 2000
• DELGADO, MANUEL, Cohesión no es coherencia
• M. DELGADO, Les expressions culturals andaluses a Catalunya,  in M. Delgado (Eds.), Diversitat i integració. Lògica i dinàmica de les identitats a Catalunya, Empuries, Barcelona, 1999, pp. 45-53.
• M. DELGADO, Qui pot ser inmigrant a la ciutat,  in M. Delgado (Eds.), Ciutat i immigració, Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona, Barcelona, 1997.
• MARTÍN DÍAZ, La inmigración andaluza en Catalunya: Causas, sistemas de organización y transplante de a cultura andaluza,  in J. Prat (Eds.), Antropología de los pueblos de España, Taurus, Madrid, 1991, pp. 299-307.
• SOLÉ, C., ALCALDE, R., PONT, J., LURBE, K., PARELLA, S. and CEDIME 2002. 'El concepto de integración desde la sociología de las migraciones'. Migraciones 12: 9-41.
• Touraine, ¿Qué es una sociedad multicultural?,  in anonymous (Eds.), Claves de Razón Práctica, 1990, pp. 14-25.
• VVAA. (2003) Festa i espai públic. Les transformacions festives de l'entorn urbà. A Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l'espai públic a Barcelona (1951-2000) M. Delgado, eds. pp. 39.

 

[1] Guerrero Serón, A. 1998. 'Del asimilacionismo al antirracismo. Los modelos de escolarización en las sociedades multiétnicas avanzadas.' in Santamaría, E. and González Placer, F. (eds.) Contra  el fundamentalismo escolar. Reflexiones sobre educación, escolarización y diversidad cultural. Barcelona: Virus.

[2] El 60% de la inmigración proveniente de América Latina es ahora femenina. Incluso las mujeres con formación universitaria se ven restringidas al servicio doméstico, a la fregonología, como ellas denominan sus “labores“ (Efe, 2001, p. 4; Gayón, 2002, p. 14).

[3] MARTÍN DÍAZ, E. i MORENO, I. (2002) ¿Qué tienen que ver las culturas con la segmentación de los mercados de trabajo agrícolas en Andalucía?, Barcelona.

[4] DELGADO, MANUEL, Cohesión no es coherencia

[5] CARDÚS, S. (2002) Ciutadania i identiticació política. De la societat multicultal a la nació bruixola. Apunts per a un model d'anàlisi de la societat catalana. L'Espill.

[6] ASCHERSON, From multiculturalismo to where? (Open Democracy, 19 - 8 – 2004)