L'institut Montserrat i el Milà
L'institut Montserrat i el Milà
(L'escriptor Ramon Solsona ens va autoritzar la inclusió al nostre recull d'aquest article que havia publicat al diari Avui pocs dies abans del nostre 25è aniversari.)
Un anunci en aquest mateix diari comunicava la celebració del cinquantenari de l'institut Montserrat. S'adreçava a tots aquells que han tingut alguna relació amb el centre i els convocava a una jornada de portes obertes dilluns vinent a la tarda i a una sopar el 7 de maig al jardí de l'institut.
Durant molts anys, a Barcelona només hi havia aquests instituts: Ausiàs Marc, Balmes, Milà i Fontanals i Menéndez Pelayo (per a nois) i Maragall, Verdaguer i Montserrat (per a noies). Eren molt de l'època, és a dir, amb professors-funcionaris dels més patanis, entre els quals rumbejaven els professors de política.
Jo vaig estudiar al Menéndez Pelayo. Era, probablement, el més feixista de tots. Cada dia s'hissava la bandera al so de l'Himne i es resava a San Fernando, patrón de la juventud española. Cada 20 de novembre es commemorava la mort de José Antonio amb un funeral i un míting de l'inefable camarada Núñez, camisa blava com la del director. Aquests instituts tenien, per influència nazi-feixista, professors d'alemany o italià. L'anglès hi va entrar de puntetes com a opció molt minoritària.
L'institut Montserrat era la fruita prohibida. Una mansana més amunt, aplegava les noies de molts barris. El meu record, mínim, és el d'un jardí fresquíssim que després he sabut que es va haver de defensar a capa i espasa per salvar-lo de l'apetència constructora del mateix ministeri. Un jardí on el conserge hi tenia un galliner i on les noies feien gimnàstica amb els castos bombatxos a dins d'una faldilleta que ocultva la carn púber als ulls del món.
Val a dir que aquells instituts no eren, ni de bon tros, tan rígids i enfargegadors com la majoria de col·legis religiosos de l'època i que entre el professorat hi havia persones de gran qualitat professional i humana. Per posar un nom, a l'institut Montserrat va exercir el seu mestratge Carmina Pleyá, pionera de la renovació i experimentació de la didàctica del llenguatge.
Aquests mateixos dies celebrà el seu cinquantenari l'institut Milà i Fontanals. Exposicions, competicions esportives, amb el batlle pel mig, teatre, audicions musicals, ball a La Paloma, inauguració de Tele Milà... I un solemne acte acadèmic demà dissabte a les 11, seguit d'un dinar de cloenda. I també l'institut Pompeu Fabra de Martorell commemora els vint-i-cinc anys de la seva fundació. I tants d'altres que preparen efemèrides similars.
Com a antinc alumne d'institut, sento una gran alegria de veure com les coses han canviat, com l'educació s'ha humanitzat i s'ha obert a la societat. Com a professor d'institut, sento un gran orgull per la professió, per aquestes festes que irradien energia i vitalitat i pels molts col·leguis que s'esforcen a fer un ensenyament de qualitat. Els professors som obrers d'aquesta petita història que ens passem els uns als altres retocada i millorada. Per molts més anys!
Ramon Solsona
(Diari Avui)
[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]