L'institut i nosaltres
L'institut i nosaltres
A l'institut, és clar, és diferent ésser alumne o professor. Per a uns es tracta d'una etapa, un punt de partida, un període obert al futur i a l'esperança, un inici de camí; per als altres, què és, què ha d'ésser l'institut? Una estació, una parada més en el nostre senderol? És aquest el jardí que, com deia Voltaire, tot ésser humà aspira a cuidar? Tal volta la nostra meta, el nostre destí? N'hi ha d'haver, però, de metes a la vida? Quasi sense voler, pensar en l'institut m'ha portat als grans interrogants de l'existència.
Treballar en un institut pot ésser certament moltes coses. Jo en voldria destacar una que m'és molt propera (no endebades el temps m'ha anat transformant en el que ara sóc: una professora d'història): per a mi aquest vell ofici és un permanent exercici de memòria-representació de la vida.
Any rera any, per les nostres mans passen molts adolescents, criatures eternament joves mentre nosaltres anem envellint. Abans, en el temps en què tot just començava a deixar d'ésser jove, aquest fet --la distància cada cop més gran entre la seva joventut contínuament renovada i la nostra edat definitivament adulta-- se m'antullava una immensa rasa cada cop també més profunda oberta entre ells i nosaltes i allò em produïa un cert cansament: no em veia capaç d'un deixondiment anyal com fa la natura cada primavera, les meves primaveres s'amuntegaven al fons del record i el meu temps era com el de les cireres, breu i de curta saó.
El pas dels anys, però, m'ha fet canviar i he après que en podem aprendre. Estar en contacgte amb ells, amb els joves, és recordar el jove, l'adolescent que vaig ésser; des de l'avui, des de la meva edat adulta, m'acosto a altres criatures que tot just s'obren a la vida i en la seva descoberta, en el seu esguard puc sotjar, tal vegada, aquella espurna d'emoció primerenca que ens ha il·luminat a tots en algun instant.
Potser és aquest un diàleg impossible, estroncat, entre passat i present. Nogensmenys, tenir a les nostres mans la matèria fugissera i esmunyedissa de la vida en fa recordar sempre que formem part d'un riu pregon i misteriós que ve de lluny, de les primeres paraules barbotejades per humans, dels primers odis i afectes que es van bastir entre nosaltres i aquest record, aquesta presència em commou i em fa sentir-me petita criatura, una vida més entre tantes altres. Mai no podem estar segurs del sentit que hi pugui haver en aquest constant escolament de tantes vides. Però per a mi es consolador sentir aquestes veus callades que ens arriben des del passat i que ens fan sentir que, humilment, també formen part d'aquest misteri.
Aquesta torxa invisible i sempre canviant que ha anat passant d'unes mans a les altres arribarà a aquest jovent? Ells també seran tocats per la seva llum? I a voltes pot néixer la frustració, perquè hom pensa que allò que estem perdent els humans és precisament la memòria, el fill invisible entre passat i present. Per això, en aquest ofici hi ha dies grisos en què tots ens cloem dins el nostre cau, en què el diàleg esdevé difícil.
Però potser aquesta és una sensació tan antiga com la presència dels humans a la terra, la sensació que es trenca el lligam, que les paraules dels homes futurs ja no seran pas com les paraules dels que ens han precedit...
Asun Álvarez (professora)
Santa Coloma, maig de 1994.