Puig Castellar 1976-1980: un espai de llibertat
Puig Castellar 1976-1980: Un espai de llibertat
Vam arribar al Puig Castellar l'any següent de la mort de Franco. Érem la segona promoció de BUP i érem tants que vam desbordar la capacitat de l'institut, i vam tenir l'honor d'inaugurar l'aulari d'uns barracons prefabricats, els quals sortosament ja han desaparegut.
El Puig Castellar es despertava del malson de la dictadura i s'oferia com un espai de llibertat: per fi arribava el Carnestoltes, també a l'institut, i els set nans i Blancaneus --amb una certa retirada a alguns professors i professores-- el rebien enjogassats; commemoràvem el desè aniversari del maig del 68; assajàvem la democràcia amb passió --recordeu aquells claustres interminables de dissabte al matí en què participava l'alumnat amb un representant per aula, els vots dels quals van ser decisoris per a l'elecció del nou director.
No era tan fàcil, tanmateix, alliberar-nos de l'ombra del franquisme. El castellà era la llengua vehicular dintre i fora de les aules. Si un professor o una professora alguna vegada intentava fer-nos la classe en català, llavors algun company nostre es queixava perquè no l'entenia prou. Durant aquells anys, però, el català va passar d'assignatura opcional, oferta a l'última hora de la tarda per professorat extern, a ser matèria obligatòria impartida pel nou seminari de Llengua i Literatura Catalana.
Eren moments de desgavell polític, però s'adeia tant al nostre desgavell vital! El professorat interí es va declarar en vaga i ens va regalar unes inesperades vacances de mes i mig: quin record més brillant, l'institut, des de l'era de Can Zam, mentre ajaguts a l'herba, tocàvem la guitarra, fumàvem els primers cigarrets i parlàvem de sexe.
Van ser uns anys d'estudis mediocres: les classes començaven força vegades un quart d'hora tard, l'absentisme tant de l'alumnat com del professorat era considerable, els exàmens no requerien gaire preparació. Guardo, però, un bon record d'alguns professors i professores que em saberen transmetre la seva passió per l'assignatura. Per un d'ells, no podia ser d'una altra manera, vaig sentir una atracció especial durant uns mesos.
M'és impossible destriar els meus records d'estudiant de la rauxa adolescent que ens empenyia. Despreocupats pel futur --el fantasma de l'atur encara no sotjava llavors-- no vam ser alumnes gaire aplicats, i ens atreia més el que significava l'institut defora la rutina de les classes; el Pugi Castellar ens va brindar l'excusa per forjar una colla d'amigues i amics amb qui vaig compartir bons moments: les tardes esbojarrades al bar del Keku, les festes al gimnàs per recaptar diners per al viatge de tercer --Itàlia, una aventura meravellosa de sis dies, cent vint alumnes i dos professors--, els passeigs de tornada de classes amb la parada inexcusable a la Plaça de la Vila, on passàvem hores interminables xerrant, xerrant, mentre aprenien de viure.
Marta Vallverdú (ex alumna)
Santa Coloma, maig de 1994.
[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]