Una història
Una història
Ja fa molts anys hi havia —molt a prop de Barcelona— un poble petit que tenia quatre carrers, una plaça, una església, unes quantes masies, unes magnífiques hortes, una espessa salzereda, un clima envejable, una colònia d’estiuejants, un riu i un cercle de turons. En aquell poble de pagès mai no hi havia hagut cap col·legi de “hermanos” ni de “padres” com els dels pobles del costat, que eren més grans i hi havia fàbriques. Aquell poble no donava per tant. Només unes quantes monges, les Dominiques, hi van fundar convent i escola on s’ensenyava a les nenes les quatre regles i a ser unes cristianes mares de família. I això perquè el més il·lustre d’aquells estiuejants, el senyor Ferran de Sagarra, els havia donat els terrenys a canvi d’oracions per la seva família.
La majoria de nens i nenes d’aquell poble anava a estudi o a costura —que de totes dues maneres es podia dir— amb els mestres del poble. Entre aquells mestres d’escola, hi excel·liren dos: el mestre Salvatella i la senyora Maria Manent. Amb ells van entrar els nous aires que feien lloc dintre les classes per al dibuix, la música, el teatre, les excursions... Qui, acabada l’escola, volia seguir, tenia dos camins: ser autodidacta o anar-se’n a Barcelona.
Anaven passant els anys i aquell poble creixia. Primer perquè el senyor Anselm de Riu es va empescar un sistema de vendre terrenys a l’estil cupones Ahorro del Hogar, i així moltes famílies van veure realitzat el somni de la caseta i l’hortet a llocs que després serien barris com el de Singuerlin o el de Riu. Més tard, van ser molts milers de treballadors d’una Barcelona i comarca en expansió els qui hi recalaren. Els barris creixien sense ordre ni concert, l’especulació aterrà casetes i hortets, edificà solars i muntanyes i oblidà els serveis. En passar dels cent mil habitants, al poble li van donar el títol de ciutat. Plena de mancances, aquella ciutat dormitori reclamava els seus drets, l’escolarització n’era un dels bàsics. I poc després de ser nomenada ciutat, la població tenia el seu primer institut. Fins llavors, només les noies —quina paradoxa en aquella època!— podien fer el batxillerat a casa: al col·legi de les Dominiques o al de les monges franceses, les de la Sagrada Família, tot i que havien d’examinar-se com a lliures a final de curs.
L’Institut, l’únic durant molts anys, era germà bessó de molts altres de l’època, fills clònics d’un motllo que va cobrir la geografia del país d’edificis amb cos central, dues ales i sala d’actes convertible en capella. El van edificar als afores, com tots els centres de la perifèria: dalt de turons, al fons d’antics torrents, en uns camps erms... El nostre centre, però, va tenir sort: no es va dir “Instituto Mixto” més que una temporadeta ni li van col·locar un nom qualsevol. Va ser batejat amb el nom del poblat ibèric, nucli originari de la població: Puig Castellar.
L’entorn era mig rural, mig suburbial. Una masia amb els seus camps conreats —Can Zam— l’unia amb el passat: a la muntanya de Sant Mateu, dos barris —Les Oliveres i Can Franquesa— que s’havien començat a construir el mateix any que ell va néixer, el 1968, li mostraven la faç més dura del present.
I els anys seguien passant. Per aquells camps s’hi van córrer molts Primers de Maig i es van reclamar els terrenys per al poble. Els enciams i les faves que agafaven aquells primers estudiants van desaparèixer i només queda la masia com a testimoni. Els terrenys van ser guanyats per al poble. S’hi instal·la la Festa Major i la Feria d’Abril, el volten parcs i instal·lacions esportives.
L’edifici ja té vint-i-cinc anys molt viscuts i molt aprofitats. Pateix greus problemes d’arteriosclerosi, té reuma i li cauen els queixals. No és bonic, fa temps li van haver de posar ferros, com si dugués l’ortodòncia, i la plaga de l’esprai també s’hi ha lluït. Necessita cirurgia reparadora i un bon lifting facial. Malgrat tot, sap que és estimat, i un calfred d’emoció el farà estremir des del gimnàs fins al laboratori de ciències quan ens senti recordar el que hem viscut entre les seves parets i ens vegi alçar la copa desitjant-li molts i pròspers anys de vida.
Santa Coloma, 13 de maig de 1994.