Xerrada fantàstica
Xerrada fantàstica
Mercè Romaní Alfonso (professora)
—¿Qué tiene el Puig Castellar?
—Té un paisatge fantàstic!
—¡Exagerada! ¿Lo dices por las piscinas, el parque Europa y todo eso que parece Hollywood?
—No, ho dic pel conjunt i pels canvis que hem vist al voltant. Un ampli panorama que ha tingut els seus moments més intensos amb la construcció de les autopistes: tràfec de camions i grues; les excavadores arrencant la terra dels descampats i de les restes d’horts; els guerrers de les obres en ple terrabastall de la batalla; els badocs extasiats davant l’estructura emergent; els illots d’algunes masies de finestrals gòtics amb un petit reducte d’hort-jardí defensat, per exemple, per una magnòlia que s’entesta a seguir florint, fent de bell però fràgil escut; els ruscs humans de l’època de la immigració, humiliats i ofesos; les barraques d’assentaments gitanos amb adorns florals; les malenconioses torretes d’estiuejants d’altres temps (d’una primmirada classe quasimitjana); tot plegat en una confusa barreja, emmarcat per un bosc de fils elèctrics i torres d’alta tensió (estranya transformació de l’antiga albereda), creuat per una formiguejant circulació, solcat per un riu putrefacte...; les tintes roges del capvespre acabaven de donar un tó sagnant a aquesta fúria de forces contràries del devenir històric.
—¡Qué arranque!
—¡Bobadas!
—És fantàstic! I tu, no dius res?
—Preferiría no hacerlo.
—A mí, el que m’agradava era l’Institut amb els barracots —tan bons per fer festes— i les reunions: els profes amb els claustres de quatre hores com a mínim, els alumnes amb les assemblees i tots vinga a votar si havíem de votar el que fos. Com es lligava!
—No ni havia per tant! Això sí, hi havia “cacos” i anàvem al bar “Quecu”. Un professor va proposar que taléssim els arbres perquè no s’hi poguéssin amagar els delinqüents. Es parlava molt de delinqüència aleshores.
—Bueno, luego se empezó con los carnavales -¡a disfrazarnos todos!- y las obras de teatro. ¡Hasta cuatro grupos llegaron a actuar en un mismo curso! ¿No fue cuando se representó El burgès gentilhome en traducción de Carner y La marquesa Rosalinda de Valle-Inclán?
—Un català enrevessat i un castellà alambinat meravellosament dits per uns alumnes que la majoria no sabia un borrall de català, i de castellà no passava del “tío... tope”. I també varen arribar els banquets amb estovalles de fil i coberts refistolats. I us recordeu del banquet platònic? Aquest va ser disfressats de grecs, amb ilotes servint el vi; menjàvem amb els dits uns àpets del Vè. abans de Crist.
—Más o menos.
—Fantàstic!
—Parlàvem de l’amor en aquell banquet. I de les excursions a Cotlliure, què me’n dieu? I les altres, i els viatges, les festes de la primavera, els concerts, les setmanes culturals amb les ginkames, els concursos d’olors, d’escultures de gel, els cossos pintats. I la Revolució Francesa!
—Pero ¿eso es una elegía o qué?
—Després han vingut els cursets i el tot en català (en fem gaire cas?) i la Reforma a l’horitzó i el no fumar (en fem gaire cas?). Només és que estem expectants o indiferents , o aclaparats per la paperassa.
—Y por los años.
—Tu, segueixes sense dir res.
—Preferiria no hacerlo.
—Però els arbres han crescut, tenim moltes pistes d’esport, la biblioteca tot el dia en marxa, en Mercadé prepara La tierra de Jauja... i esperem que vingui en Valverde a parlar de poesia, que es celebri el XVè aniversari, etc. I si anyores els barracots pensa en les inundacions que patim quan plou fort, que deixen els baixos fets una merda.
—La cuestión es que aquí estamos, sentados en la escalera de la entrada a pesar del frío propio de esta esquina del tiempo. Y aquí seguimos. ¡Es que el Puig tiene mucho gancho!
—Yo ya os lo contaré cuando sea exalumno.
—Has parlat, finalment!
—Es que mañana tengo un examen de mates. ¿Esto ocurría igual hace veinticinco años, no?
—Fantàstic!
Santa Coloma de Gramenet, maig de 1994.