Un petit paradís

per elpuig — darrera modificació 2020-12-21T13:04:54+01:00
Impressions de David Marín i Pla (ex alumne), amb motiu del 25è aniversari

Un petit paradís

Feia poc més d'un any que Santa Coloma havia rebut el títol de ciutat quan l'institut Puig Castellar va obrir les seves portes. Potser era el primer signe de civisme que es produïa en aquell temps d'anormalitat. Per fi la formació dels joves colomencs es podia realitzar sense haver d'agafar l'autobús.

Jo vaig anar a l'Insti el curs 74-75 i us puc dir que va ser el temps més il·lusionat que he passat en la meva carrera d'estudiant. La vocació la tenia entre les lletres i vaig cursar el batxillerat superior amb molt de gust en una classe de 28 noies per només 6 nois. No podíem ni formar un equip de futbol per competir als campionats.

D'aquell temps recordo drames com quan ens invadia la banda dels correas i no podien sortir del centre fins ben entrada la nit. Tragèdies com el suïcidi del professor de francès, que ens va traumatitzar per molts temps, o l'expulsió temporal que vaig patir per aquell article sobre les fantasies oníriques del professor Bastons. I també recordo alegries, moltes alegries, les festes de final de curs, on vaig aprendre el gust pel teatre, els viatges, els partits de divendres a los campillos, les absències de les classes de religió que ens donava el cura de Les Oliveres mentre li feia els primers petons a la meva amiga de sempre... Un món petit i tendre, positivament tendre.

Els camions de la DAMM bolcaven un cop per setmana el seu carregament de cerveses a la curva tancada que hi ha a la carretera de La Roca i nosaltres corríem a posar les ampolles a un racó secret del gimnàs. El Puig era el nostre petit paradís, allà les coses eren diferents, la poca llibertat que hi havia al carrer entrava per les finestres de les aules. Discutíem al bar entre frankfurts amb mostassa, reivindicàvem el nostre dret a viure, militàvem per canviar la manera d'entendre-ho tot i ens enrabiàvem fins a l'odi contra tot color verd o gris.

Ara, alguna tarda, hi he tornat. He caminat amb pas incert per aquells passadissos i m'han tornat a la memòria com petits flashos, alguns noms apenes: el filòsof Montoya, les frases en llatí de la Briones, les històries hel·lèniques del professor Vaqué i l'amistat que ha quedat en molts dels meus companys com un pòsit necessari per arribar a ésser. El temps és nou, els alumnes ja no són els mateixos, però les pedres que ens van donar aixopluc durant tres anys, encara hi són.

David Marín i Pla, ex alumne

Santa Coloma, maig de 1994.

[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]