Com bufa el vent a través de la història

Com bufa el vent a través de la història

• El dia 25 de febrer va venir a l'institut un quintet de música per explicar-nos en una audició la història dels instruments de vent metall. El grup estava format per dos trompetes, una trompa, un trombó i una tuba. Van explicar que a l'antiguitat, la gent, per anunciar les coses (bones o dolentes) ho feien amb elements naturals (caragols, corns, etc.). A l’època medieval, van començar a utilitzar ja els instruments de metall a les batalles, cerimònies, etc. Amb això es va crear la família del vent metall, que serveix per fer música per ser interpretada en llocs a l'aire lliure. Al final del segle XV va haver-hi la revolució de la impremta i a partir de llavors es van començar a copiar les partitures al llarg del segle XVI, i es va difondre millor la música a través d'aquestes. Al segle XVII, al Barroc, els compositors van pensar a distribuir els instrumentistes a les esglésies, capelles (Pachebel, 1653-1706) per aconseguir el cànon, també es van distribuir els instruments de forma que el so fos millor per al millor assoliment. Els instruments tenen tres parts importants: la boqueta (que recull la vibració dels llavis), el tub (per on passa el só) i la campana o cilindre (per on surt o es difon el só). Al segle XIX es van inventar els pistons per aconseguir fer notes més agudes i més greus. La tuba fa tres metres de llarg; la trompa, tres i mig. Al segle XIX, gràcies al jazz (un nou estil musical) el vent metall va agafar molt de protagonisme. Efectes especials del jazz: sordines (s'aconsegueix tapant el forat del tub, totalment o parcialment amb un forat al mig), trinat (consisteix en tocar intercaladament dues notes a la vegada), sotapat (s'aconsegueix tapant la campana de l'instrument amb la mà), frulatto (consisteix a fer vibrar el só), glissando (consisteix a fer lliscar el só). Una peça on surten tots aquests efectes especials és Hiplips II de Leslie Pearson (1978). [Mireia Oriol, 3r d'ESO]

• El dia 25 de febrer del 2011 vam anar al teatre a escoltar una audició musical: un quintet de vent format per cinc instruments de vent metall (dues trompetes, un trombó, una trompa i una tuba). Al principi ens van explicar que els primers instruments de vent que van sorgir eren el cargol o potser la banya d'algun animal, això va significar un gran pas per al començament de la música. Els instruments que vam escoltar eren de vent metall. El segle XVIII és l'època del classicisme, la més brillant i important època de la història de la música. Els grans compositors actuals de la música donen les formes que coneixem en la nostra societat. Però en aquesta evolució els instruments de vent metall hi tenen un paper... més aviat secundari. Els grans compositors clàssics buscaven la perfecció i els instruments que avui ens ocupen no eren gaire perfectes. En primer lloc, vam conèixer el seu funcionament. En els instruments de vent metall el só es produeix en fer vibrar els llavis dins una embocadura de metall anomenada broquet. Durant segles, així van funcionar les trompetes i altres instruments de la família: només podien tocar els son naturals de l'escala i no podien competir amb els altres instruments de corda o de vent fusta a l'hora de tocar melodies de tota mena. A principis dels segle XIX, cap allà el 1813, s'inventen els pistons, un sistema que permet canviar la llargada del tub només prenent amb un dit un dels tres mecanismes. Ara sí que amb la trompeta ja es poden tocar totes les notes de l'escala. Van donar exemples d'escala cromàtica i tota mena de melodies amb tota una família sencera d'instruments. Cada instrument va tocar un exemple de melodia de diferent temàtica: trista (trompeta), alegre (trombó), heroica (trompa), descriptiva (tuba). A partir d'aquest moment el vent metall ja pot competir en igualtat de condicions amb els altres instruments de l'orquestra. Això fa que el paper del vent metall deixi de ser secundari i es converteixin en part indispensable per fer sonar l'orquestra amb tota la força a què estem acostumats avui dia. [Sara Sánchez, 3r d'ESO].

• El día 25 de febrero de 2011, fuimos al salón de actos a ver una audición en la que explicaban la historia de los instrumentos de viento. Había venido un quinteto de viento-metal llamado Barna Brass Quintet, formado por dos trompetas, una tuba, un trombón y una trompa.

Primero, la presentadora nos explicó que la historia de los instrumentos de viento comienza en la antigüedad, cuando empezaron a soplar objetos (por ejemplo, una caracola) para producir sonido. Después, en la época medieval, se inventó la corneta medieval, con ella se anunciaban ceremonias, retiradas, etc. Barna Brass Quintet interpretó la Fanfarria Medieval de Paul Lukas, donde se puede oír cómo era la música medieval. Más tarde, en el siglo XVI, Tielman Susato se aprovechó de la invención de la imprenta para distribuir su obra Danza del siglo XVI, de la que también Barna Brass interpretó un fragmento. En el barroco, Pachelbel compuso el Canon, que se interpretaba en capillas. Para interpretar esta obra, los músicos de Barna Brass Quintet se distribuyeron entre el público. En el clasicismo se inventaron los instrumentos de viento-metal, que tienen las siguientes características: la boquilla (una especie de embudo en el que se hacen vibrar los labios para producir el sonido), el tubo (la parte del instrumento que comunica la broquilla con el pabellón o campana; en él se localizan los pistones; tiene diferentes medidas según el instrumento, por ejemplo el tubo de la trompa mide 3 metros y el de la tuba 5); el pabellón o campana (cuando el aire pasa por el pabellón, se produce una resonancia de manera que el aire se convierte en sonido y sale del instrumento). En el siglo XIX sólo había un instrumento de viento-metal que pudiera tocar todas las notas de una escala musical, el trombón, que podía tocar una escala alargando y acortando sus varas. Pero más adelante se inventaron los pistones (una trompeta sin tocar ningún pistón suena aguda, en cambio al pulsar un pistón, suena grave, es decir, que al pulsar un pistón el aire tiene más recorrido, por eso suena más grave, y sin pulsarlo el aire tiene menos recorrido y suena más agudo). Con este invento los instrumentos de viento-metal ya podían competir con los demás.

En los orígenes del jazz, entre otros instrumentos, están también los de viento-metal. Barna Brass interpretó un fragmento de música de jazz: When the Saints go marching (tradicional).

También nos explicaron efectos sonoros de los instrumentos de viento-metal como: la sordina (al poner una pieza metálica en el pabellón de una trompeta, se ensordece el sonido del instrumento), el uaua o harmon (se produce poniendo una pieza metálica en el pabellón de una campana de manera que la tape por completo, pero si tiene un agujero en medio se produce un sonido especial, como si sonara la palabra uaua), el trino (se puede producir en cualquier instrumento de viento-metal pulsando un pistón muy rápidamente, y parece que suenen dos notas), el bouché (se produce en una trompa tapando con la mano el interior del pabellón), el frulatto (se hacen vibrar los labios y la lengua a la vez para producir un sonido escarnecido), el glissando (se produce en un trombón haciendo resbalar sus varas y parece un sonido cómico). Barna Brass Quintet interpretó la pieza Hiplips II de música contemporánea, donde se pueden escuchar todos los efectos anteriores y en un momento dejaron de tocar y con la mano empezaron a dar golpes a las broquillas de sus instrumentos para que sonara un sonido específico. Las últimas piezas que interpretaron fueron: Así habla Zaratrustra de R. Strauss, la Marcha Triunfal de Aida, Orfeo en los infiernos de Jacques Offenbach y un fragmento de la banda sonora de una película, 8 y ½, de Nino Rota. En mi opinión, esta audición ha sido muy interesante, todo nos los explicaron muy bien explicado y se notaba el talento de los músicos. Creo que esta audición le ha gustado a todo el mundo y que las audiciones cada vez van a mejor. [David Mingueza Álvarez de la Campa, 1º de ESO]

[Aquests comentaris van estar publicats al número 35 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2011.]