Concert de dansa
Història de la dansa
Fa milers d’anys la música ja existia. Hi havia diferents balls: per demanar pluja, perquè les flo les flors creixessin, perquè sortissin fruits... En alguns pobles feien rituals màgics. Feien moviments molt estranys i semblava que el cos fos elàstic.
La dansa expressa coses de la vida, com la por, però de vegades coses meravelloses. Expressa tots els misteris que hi ha en els nostres sentiments. Expressa estats d’ànims, com alegria, ràbia, dolor, tristesa... Tot això s’expressa amb els moviments que fa el cos. Amb tot això podem dir que la dansa és un mena de llenguatge.
Per ballar s’ha de moure tot el cos, i aquest consta del cap, del tronc i de les extremitats. El tronc és la part del cos més important, perquè aquí tenim la columna vertebral. Quan hem de ballar hem de moure tot el cos. Per exemple, si ballem i no estem movent la pelvis, no estem ballant i aquest moviment quedarà molt simple. Per això, quan es balla, es diu que es balla amb tots els sentits.
Sempre que es balla, es balla amb música, però també es pot ballar sense música. De vegades es pot ballar sense música perquè tothom té dintre seu una música interior. De vegades, a l’hora d’inventar passos per a una dansa, ens poden inspirar objectes de la vida quotidiana, com, per exemple, cassoles, olles, unes cordes...
El lloc per ballar no importa, perquè es pot ballar en qualsevol lloc, com, per exemple, en un camp de futbol, en una cadira, sobre un piano... Si l’espai on es balla és petit, els moviments solen ser més verticals. En canvi, si l’espai és gran i hi ha més d’un ballarí, els moviments poden ser d’anar cadascun dels ballarins per un lloc determinat, donar voltes pel voltant o encreuar-se uns amb altres.
Al llarg del temps la dansa ha anat canviant d’estil, perquè els ballarins s’han adonat que es podien fer molts moviments amb el cos i molt diferents. D’estils n’hi ha molts, com, per exemple, el claquè, la dansa moderna, el ballet, la dansa contemporània, etc.
Lorena Rodríguez Bravo (2n d’ESO)
El concert: comentaris
- El passat divendres 14 de desembre, els alumnes d’ESO vam anar a veure a la sala d’actes del nostre institut un concert de dansa contemporània. Ens van ensenyar que amb la dansa també podem comunicar-nos, és a dir, que és un llenguatge. Per a molta gent, aquest espectacle va ser un avorriment, encara que jo crec que s’ha de tenir molta pràctica per doblegar-se com ho feien aquelles tres noies. El que estic dient, és que, pel meu gust, no va estar gens malament i que em va agradar bastant. [Esperanza Jiménez Martín, 3r d’ESO]
- L’obra en general va ser molt maca i em va agradar. Aquell tipus de dansa no és del tot l’estil que més m’agrada, però tampoc no em desagrada. Les noies que van ballar, feien uns moviments molt estranys i rars, però bonics. Els balls que feien també eren molt estranys, perquè les artistes donaven moltes voltes sobre sí mateixes, es combinaven unes amb altres... Però encara que no era el meu estil, l’obra va estar molt bé i va ser molt maca. [Lorena Rodríguez Bravo, 2n d’ESO]
- L’espectacle em va agradar bastant, ni molt ni poc, perquè mai no havia vist com una persona pot demostrar alegria, pena, ràbia... amb el cos. I les noies tenien una elasticitat bastant bona a l’hora d’expressar-se. També em va agradar quan van expressar el ritme del seu cos sense música, aquelles dues noies, compaginant els moviments. També penso que és necessita una bona concentració per fer allò. [Carolina Vega Lobera, 3r d’ESO]
[Aquests comentaris van estar publicats a la revista Sota el cel del Puig, núm. 6, gener de 2002.]