L'últim avís per a la humanitat: Txernòbil

Laia Bes i Roig
IES Puig Castellar
L’últim avís per a la humanitat, Txernòbil

Txernòbil, una paraula tant desconeguda per alguns i tant temuda per uns altres. Txernòbil és el nom propi d’un horror viscut per milers i milers de persones que semblen haver quedat en l’oblit.
El passat 26 d’abril de 1986 a la 1h 23 minuts i 58 segons de la matinada una sèrie d’explosions van destruir completament en reactor número Quatre de la Central Elèctrica Atòmica de Txernòbil, ciutat d’Ucraïna, frontera molt propera a Bielorússia.

La deflagració va provocar que els vents arrosseguessin un núvol radioactiu que va estendre’s per tota Europa i posteriorment per tot el globus terraqui. Va convertir-se en el desastre tecnològic  més important de la historia de la humanitat.
L’accident així com les seves conseqüències van amagar-se gràcies a  la perícia del govern de la ex URSS durant dècades.  
Aquesta manca informativa va dur a milers de soldats anomenats “liquidadors” a encarregar-se de la neteja de tot tipus de materials radioactius que van quedar disseminats per les immediacions de la central. Els residus emetien tal quantitat de radiació que una exposició de 10 segons podia ser suficient per afectar de per vida la salut d’aquest col·lectiu amb una edat mitjana de 30 anys.
Actualment estudis publicats per la OMS (Organització Mundial de la Salut) han estat rebutjats unànimement per un gran nombre d’associacions i personalitats mèdiques d’arreu del món, que s’han desplaçat a Ucraïna per estudiar les seqüeles genètiques i els càncers derivats de les exposicions a aquest enemic. Els estudis negaven la relació inequívocament existent entre greus problemes de salut i exposició a altes dosis de radiació.
A més s’ha de destacar l’impacte mediambiental del succés, que ha travessat fronteres i encara perdurarà durant centenars de milers d’anys. S’han registrat un gran nombre de malformacions en animals i plantes. Molts rius han quedat contaminats i les seves aigües inútils per a cap mena d’ús. S’estima que la superfície total de terres contaminades supera els 2 milions d’hectàrees.
L’any passat va presentar-se el projecte per a la construcció d’un nou sarcòfag per substituir el que es va construir el 1986. Es tracta d’un estructura de contenció que evita més fuites radioactives. El reactor accidentat  encara conserva el 95% del seu material radioactiu original. L’exposició a les dures condicions meteorològiques de la zona i l’ escassa qualitat dels materials que envolten el dispositiu nuclear amenacen amb noves fuites. El nou sarcòfag serà finalment finançat pel Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD). S’han realitzat contribucions per més de 800 milions d’euros, fundamentalment d’altres governs.
L’elaboració d’apartats tals com la cronologia de l’accident van ser molt difícils. Hem de tenir molt present que encara dues dècades després del desastre s’aixeca una boira espessa, que desdibuixa la realitat d’uns successos que és gairebé segur que mai arribem a conèixer a ciència certa. S’ha arribat a donar llum però, gràcies a periodistes que han arriscat la seva carrera per fer-se amb documents classificats i secrets del govern de la URSS que molt probablement ja ni existeixin, com aquests:












Finalment voldria reflexionar sobre la naturalesa de l’energia nuclear. És cert que el seu descobriment va resultat tota una revolució tecnològica però ens hauríem de centrar en el llegat que perdurarà més temps que les pròpies piràmides, la contaminació radioactiva que no coneix fronteres. Un accident com aquest afecta a moltíssima població, no és tant sols una qüestió d’Estat, tal i com va enfocar-ho la política de secretisme de la URSS.
Tenim a l’abast moltes altres energies renovables que no suposen un risc tant alt com la nuclear. Volem arriscar-nos? La veritat és que si ho mirem fredament només hi ha un reactor nuclear segur... és a 150 milions de quilòmetres i es diu Sol.