Nestlé: la multinacional de l'alimentació al segle XXI

Nestlé: la multinacional de l’alimentació al segle XXI

Introducció

Vaig decidir-me a escollir aquest tema, perquè m’apassiona el món de l’empresa i l’economia i, a la vegada, vull cursar uns estudis universitaris relacionats amb aquesta branca. També m’interessava contrastar la imatge que la multinacional de l’alimentació dóna als països desenvolupats, molt bona i positiva, amb la dels països subdesenvolupats, d’on es proveeix de les matèries primeres. També m’interessava molt el procés de creació i creixement de Nestlé.
Em vaig posar tres objectius: comprovar que la imatge que dóna Nestlé als països desenvolupats és diferent a la que dóna als països del Tercer Món; investigar la situació dels agricultors que venen a Nestlé, és a dir, si existeix un mercat oligopolístic (i si aquest és conegut pels consumidors) i investigar si l’empresa té en compte els objectius de sostenibilitat.

Desenvolupament

Inicialment, vaig decidir que el començament del treball fos una breu història de l’empresa, un apartat que em despertava molt interès. Així, vaig saber que Nestlé fou creada l’any 1866 per Henri Nestlé, un farmacèutic alemany que amb 29 anys es traslladà a Vevey (Suïssa) i que, posteriorment, descobrí un producte que servia com a substitut ideal per als nadons que no toleraven l’alletament matern ni els corresponents substituts de l’època. Aquest producte, conegut com “Farina Alimentícia”, va significar la fundació de l’empresa. L’any 1875, Henri Nestlé la ven a tres empresaris suïssos. A partir d’aquest moment, Nestlé va anar ampliant la seva oferta: llet condensada, xocolata, cafè, productes preparats, ultracongelats, aigua, etc.
Amb el treball ja bastant avançat, vaig decidir de fer un resum sobre la situació de Nestlé a Espanya. Nestlé comercialitza més de 30 marques a l’Estat espanyol, entre les quals destaquen Nescafé, Maggi, Buitoni, La Cocinera, La Lechera, Litoral, Friskies i Viladrau. Actualment, l’empresa disposa de 14 centres productius en territori espanyol, cinc dels quals es troben a Catalunya.
Una vegada enllestida la història, vaig elaborar la part de la responsabilitat social corporativa (política empresarial de màrqueting a partir de la qual l’empresa expressa les seves intencions socials). Nestlé ens diu que basa la seva responsabilitat social en el que s’anomena “Creació del Valor Compartit”, és a dir, en proporcionar un benefici tant als accionistes com als consumidors (adaptant els productes a les necessitats nutricionals de les persones). Això s’ha de fer respectant el medi ambient.
Posteriorment, vaig començar a investigar l’oligopoli, ja que m’ajudaria a comprendre millor les denúncies. Primerament, cal dir que els oligopolis són un tipus de mercat en què un nombre petit d’empreses controlen la majoria de la producció d’un determinat producte o d’un determinat servei. Les multinacionals, les empreses que majoritàriament estan en aquesta situació, poden, fins i tot, arribar a condicionar les decisions polítiques, econòmiques i socials i, a la vegada, influir sobre les modes, els costums i els valors de les persones.
Una vegada explicats els aspectes generals dels oligopolis, em vaig endinsar en el cas de Nestlé. Vaig descobrir que el cafè és el principal producte que controla la multinacional, ja que en té una quota de mercat del 50 al 55%. Aquest domini, ja significatiu, s’accentua si es té en compte que la segona empresa que forma part d’aquest oligopoli (Philip Morris, amb un 20% del control) es troba molt distanciada de Nestlé. D’aquesta manera, la multinacional suïssa pot imposar el preu als productors, als molins, als exportadors...
El següent apartat que vaig desenvolupar per arribar a verificar els meus objectius va ser les denúncies fetes a Nestlé. Només vaig trobar una denúncia als països desenvolupats, la qual raïa en el fet que Nestlé pretenia jubilar anticipadament 1.047 treballadors d’una filial francesa d’aigües. Ara bé, vaig trobar cinc denúncies als països subdesenvolupats:
-Colòmbia. L’empresa ha sigut denunciada en aquest país a causa de diverses raons, entre les quals destaquen tornar a empaquetar productes ja caducats amb etiquetes falses, contaminar el riu Guatapurí (d’on beuen persones sense la prèvia depuració de l’aigua) i infringir drets laborals i sindicals.
-Mèxic. Aquesta denúncia es deu a la sol·licitud de patents de transgènics del cafè, que permetria a Nestlé sotmetre molts cafeters als seus interessos i que posaria en perill el cultiu tradicional.
-Uganda. Aquesta denúncia es basa en el preu que reben els agricultors pel producte i el que ens costa. L’agricultor cobra 0.14$ el quilo de cafè (necessita com a mínim 0.34$ per poder viure dignament). Després del procés de transport, Nestlé el compra a 1.64$ i el ven a 26.40$ el quilo. Això suposa 189 vegades més que el preu al camp.
-Etiòpia. Per reclamar al país, en una difícil situació econòmica, 6 milions de dòlars per una empresa que, segons Intermón Oxfam, no era seva.
-Pakistan. Per exportar aigua fora del país quan hi ha població pakistanesa que no disposa d’aigua potable.
Finalment, vaig decidir dedicar l’últim apartat als resultats econòmics de l’empresa. Els ingressos de Nestlé al món van incrementar-se, en el període 2001-2006, en un 59,13% (79.872,1 milions de dòlars el 2006) i els seus beneficis, en un 85.29% (7335,9 milions de dòlars), a la vegada que la seva plantilla augmentava en 35.000 treballadors.
En canvi, la Borsa ha afectat greument Nestlé, ja que dels 550 francs suïssos en què estava valorada una acció (2007), va passar a valer 50. Això és degut a la crisi que s’està patint als mercats borsaris mundials.

Conclusions

El primer objectiu de la meva recerca consistia a comprovar si la imatge de Nestlé a Europa és diferent de la del Tercer Món. Curiosament, he trobat cinc denúncies en aquests últims països i només una als desenvolupats.
El segon objectiu queda verificat, ja que he aconseguit investigar la situació de pobresa dels agricultors que venen a Nestlé i comprovar l’existència d’un mercat oligopolístic, les pràctiques del qual no han despertat les consciències dels consumidors tenint en compte l’augment del consum dels productes Nestlé.
El tercer objectiu no s’ha pogut verificar a causa de la falta d’informació.
Per últim, voldria fer recordar que existeixen moltes crítiques respecte a transnacionals que utilitzen mà d’obra infantil o contaminen, però Nestlé, en canvi, sembla immune a les crítiques. Per què succeeix això? Molt senzill. És degut al seu control dels oligopolis, que afecten el productor i no el consumidor. Si tenim clar que els productors són països pobres amb escassa capacitat de protesta a causa de tenir governs dèbils, s’entendrà el silenci o l’escàs ressò. Ara bé, si els consumidors no volem veure la realitat és per egoisme. El nostre silenci és, sens dubte, culpable.
En conclusió, cada vegada que prenem una tassa de cafè hem de ser conscients que darrere hi ha un pagès pobre que no ha rebut una quantitat justa pel producte que nosaltres gaudim. Això sí, mentre ens adonem de la situació, Nestlé guanya milers de milions de dòlars a costa dels seu patiment.

Agraïments

Voldria agrair a Gemma García Fuertes, la meva tutora, l’atenció, ajuda i consells prestats per tal d’elaborar aquest treball. També voldria agrair als meus pares el suport i l’ajuda que m’han donat.