La mitologia a l'art del segle XX
La mitologia a l'art del segle XX
Autora: Celeste Muñoz (2n de Batxillerat)
Tutora: Inés Creixell
Seminari de Clàssiques
Introducció:
El tema del treball és la mitologia a l’art del segle XX, concretament a la pintura. He escollit aquest tema pel meu interès envers la mitologia i al mateix temps la història de l’art. Aquesta última disciplina, però, es massa amplia, tant en continguts com en temps, per això vaig veure’m obligada a restringir el camp d’investigació; finalment vaig optar per estudiar la temàtica mitològica a la pintura del segle XX. Per què? Perquè de les etapes anteriors, retrocedint fins a la romana, ja hi havia molts estudis fets i no es podia descobrir gaire cosa més. En canvi, el segle XX, què ha estat analitzat profundament en altres aspectes, no compta amb una anàlisi detallada de la presència del món mitològic en la seva temàtica. El meu treball, doncs, seria molt més original i valuós. Per contra, això mateix m’ha provocat moltes dificultats, ja que no hi ha massa bibliografia.
Quin objectiu em vaig marcar? Demostrar que també al segle XX el món clàssic, i concretament la mitologia, continua sent vigent i font d’inspiració. Volia trobar-ne el motiu i la finalitat.
Desenvolupament:
El meu mètode ha consistit en el següent :
Conscient de la meva ignorància vers la història de l’art, vaig començar per intentar comprendre i resumir totes les etapes anteriors al segle XX, des de l’art romà fins el Romanticisme del XIX. Començant per les pintures descobertes a Pompeia i Herculà on la temàtica mitològica ja té un gran exponent, he intentat resumir les principals característiques del Renaixement, Manierisme, Barroc, Rococó, Neoclassicisme (etapa en què l’impacte del descobriment de les ciutats soterrades per l’erupció del Vesubi influeix notablement en els artistes de l’època, com es pot deduir del nom que els crítics li donaren) i del Romanticisme. No he mencionat l’art medieval ( Romànic i Gòtic) perquè durant els segles anteriors al XV, la religió cristiana va substituir en tots els aspectes el món grecorromà. Fins aquí, la primera part del meu treball.
La segona és el cos central. Aquesta part és resultat d’una incursió llarga i metòdica dins les pàgines d’Internet. Partint de paraules o frases clau com ara “pintura segle XX i mitologia”, Internet ha estat la font de les meves pesquises i dels resultats; pintures i artistes anaven sortint de tot arreu.
Vaig tenir que classificar-los, àrdua empresa! Perquè cap pintor del XX pertany a un sol moviment, a un sol dels nombrossísims “ismes” que es succeeixen al llarg d’aquest segle, i que continuen en l’actual. La complexitat de les avantguardes és esfereïdora. Molts cops vaig estar a punt de llençar la tovallola, però, per altre banda, el tema cada vegada m’interessava i subjugava més. Crec, però, que no he aconseguit entendre massa els simbolismes, conceptes, idees, etc que s’hi barregen.
Desprès d’aquesta classificació i estudi, m’he centrat concretament en quatre moviments de les primeres avantguardes què són els que més utilitzen temes mitològics: Cubisme, Realisme, Expressionisme i, sobretot, Surrealisme, moviment que neix de l’impacte dels descobriments de Sigmund Freud dins el camp del subconscient humà, és a dir de la ciència de la psiquiatria. I després, en la pintura metafísica (De Chirico) i l’escola de Paris. Les segones avantguardes (Pop art, Art povera, hiperrealisme...) són moltes i molt diferents en les seves manifestacions segons la nacionalitat de l’artista. Reflecteixen la inestabilitat política de l’època i han estat per a mi un caos difícil d’estudiar i ordenar. Ho he intentat fer amb els tres moviments on he trobat més obres amb temàtica mitològica: l’anacromisme o hipermanierisme, la figuració lliure i el neoexpressionisme. És aquest últim moviment el més interessant per a la història de la mitologia a l’art.
Conclusions
La més important, per a mi, ha estat la necessitat estudiar una disciplina que m’agradava però que desconeixia. A banda d’això, vull fer les següents observacions:
- La mitologia és una constant en la temàtica de l’art de totes les èpoques.
- L’utilització de la mitologia en l’expressió artística no persegueix la mateixa finalitat ni té el mateix motiu en les diferents etapes.
- L’ús de temàtica mitològica no implica necessàriament un coneixement del món grecorromà per part de l’artista.. Sí hi ha aquest coneixement als segles XV, XVI, però no es pot afirmar el mateix del segle XX.
- Hi ha moltes obres que, malgrat no utilitzar temàtica mitològica, sí fan ús del món clàssic (elements arquitectònics, composició...)
- Malgrat que el món grecorromà és mediterrani, la seva influència traspassa les fronteres i està present en totes les cultures occidentals.
- La avantguarda surrealista és el moviment què més utilitza temàtica mitològica, i la figura més representada pels artistes és Venus, sovint adormida, reflex del món dels somnis i de la sexualitat teoritzat per Freud.
- Els mites més recurrents al llarg de tota la història de l’art són: el rapte d’Europa, Orfeu i Venus.
Si hagués de començar a fer una altre vegada aquest treball, donada la complexitat de l’art del segle XX, restringiria el tema a només un moviment, o un artista, o un tema mitològic concret. He esta massa ambiciosa.
.