Testimonis familiars
La meva família
Tota la meva família és d'origen immigrant a Catalunya: uns andalusos i els altres extremenys. Tots van emigrar cap a Barcelona perquè allà on vivien no hi havia treball i necessitaven diners.
El meu pare va venir a Barcelona quan tenia catorze anys, i va trobar feina molt ràpidament, i ma mare tenia nou anys quan va arribar aquí.
La meva àvia paterna va emigrar aquí amb mon pare. Ella m'havia explicat que al seu poble ho va passar molt malament perquè hi havia moltes necessitats i va passar molta gana. També m'ha dit que quasi no tenien roba que posar-se i que la que tenien era molt aprofitada. Tot i que va patir molt allà, la meva àvia segueix anant cada any per vacances al seu poble (de la província de Còrdova, perquè diu que ella va néixer allà i que mentre estigui bé, seguirà anant-hi. El poble de la meva àvia es diu Peñarroya-Pueblonuevo, i encara que hi ha catorze mil habitants, no hi ha gaire treball i molta gent emigra cap a Castelló, però crec que dintre de molt poc temps, ja no hi haurà necessitat d'emigrar perquè estan fent hospitals, un Mercadona... I també tenen pensat de fer una fàbrica. Tot això dóna molt llocs de treball.
Elena Cárdenas (1r de batxillerat)
Els meus avis paterns
[...] A causa d ela manca de treball, els meus avis paterns van haver d'abandonar el petit poble on vivien i havien nascut, Ayora, que és la província de València. Es van venir a viure a Barcelona, i per què a Barcelona? Doncs perquè el meu avi ja la coneixia, ja que després de la Guerra civil espanyola (al 1939) va haver d'anar a fer-ni el servei militar durant tres anys.
Primer va venir el meu avi sol, i hagués arribat més aviat si no fos perquè el van retenir al castella de Montjuïc durant quatre o cinc dies, el van retenir com feien amb altres persones que venien de fora per treballar.
La meva àvia es va quedar allà al poble amb els seus cinc fills, la més gran dels quals tenia 13 anys i el més petit en tenia tres. El meu avi no va trigar garie en cercer feina, per cert va treballar d'encofrador.
Tan bon punt van poder, la meva àvia i els seus fills van tenir a viure a Barcelona amb el meu avi en un piset rellogat, ja que en aquell temps no hi havia vivendes disponibles. Poc a poc van anar sortint endavant, encaa que trobaven en falta la seva terra. I és que, com tot, això de l'emigració també té els seus desavantatges.
Isabel Gozálvez (1r de batxillerat)
Els meus avis
[...] Els meus avis també van sofrir l'emigració. Va ser una cosa molt dura per a ells, ja que eren set persones per mantenir-se amb un sou molt baix. Solament treballaven el meu avi i la meva àvia, i llavors això no era poru per portar a set persones endavant, i més si tres d'elles eren petites (4, 6 i 10 anys). Tot això va passar a Granada, a un lloc on guanyaven un sou molt baix.
Llavors, el meu avi va emigrar a Catalunya perquè no hi havia més solució. Havien de guanyar més diners.
A Catalunya es cobrava més, però li va ser molt difícil de trobar feina, ja que en aquells temps molta gent emigrava a llocs millors, on es pogués viure millor i guanyar més diners per a les seves famílies. Mentrestant, el meu avi també havia de trobar casa, perquè hi anés tota la família a viure a Catalunya. Ell, mentre que trobava casa, se'n va anar a viure a casa de la seva tia.
En un primer moment, solament va emigrar el meu avi, i la meva àvia es va quedar a Granada amb les meves ties i la meva mare. Es van quedar allà fins que el meu avi trobés feina i un lloc on viure.
Quan el meu avi ja va trobar casa i feina, van emigrar solament les més grans per poder treballar a Catalunya, cobrar més i viure millor. No van poder emigrar tots encara cap a Catalunya perquè no hi havia prou diners per a tots per fer un viatge fins a Catalunya. Llavors es van quedar a Granada la meva àvia, la meva mare i les seves germanes (4, 6 i 10 anys).
Llavors quan ja tots van emigrar cap a Catalunya, la meva àvia va trobar feina i la família, amb els sous dels meus avis i de les meves ties grans, va poder sortir endavant. Van tenir tots una vida millor que a Granada, ja que a Catalunya guanyaven una mica més. Amb això ja en tenien prou els meus avis per treure endavant les seves cinc filles.
Sandra Moral (1r de batxillerat)
Els meus pares
[...] Els meus pares, quan es van casar, no tenien res de res, solament una maleta i la roba que portaven, i van haver de marxa d'Andalusia cap a Alemanya (Hamburg), on necessitaven gent per treballar en fàbriques. Se'n van anar amb tots els papers en regla, perquè estaven contractats per treballar allà. La meva mare va treballar en una fàbrica de gelats i el meu pare en una fàbrica d'anxoves. Quan portaven dos anys a Alemanya, la meva mare va tenir el meu germà gran. Just en tenir-lo, li van dir a la mare que no podia viure amb el seu fill a Alemanya, que havia de tornar cap a Espanya. Llavors la meva mare va tornar a Andalusia a deixar el seu fill amb els avis per poder tornar a Alemanya amb el meu pare. Li va costar molt deixar durant cinc anys el seu primer fill i veure'l només en fotos, però la meva mare tots els mesos li enviava joguines, roba i diners.
Quan van passar els cinc anys, la meva mare va tornar per recollir el seu fill i anar-se'n a Barcelona, concretament a Santa Coloma de Gramenet, on es van comprar, amb els diners guanyats a Alemanya, un pis, i dos apartaments a Miami Playa (Tarragona).
Mentrestant, el meu pare seguia a Alemanya durant nou anys més. Quan va tornar a Santa Coloma de Gramenet, tornava ja amb un treball fix, i així no va haver de separ-se més de la seva família. Els meus pares diuen que els emigrants a Alemanya els van acceptar molt bé.
Mª Jesús Ramos Martínez (1r de batxillerat)
Una tia meva
Una tia meva, mare del meu oncle, havia estat sempre preocupada per l'economia de la seva família (eren sis: ella, el seu home i quatre fills). Vivien a Extremadura i se'n van anar a Alemanya, ja que en aquella època a Alemanya hi havia bastants llocs de treball.
Quan ja portaven un cert temps allà, l'home va trobar una bona feina, i durant un cert temps la família va viure econòmicament bé, fins que, desgraciadament, l'home va morir i la seva vídua va tornar cap a Espanya amb els seus fills.
A Espanya, la seva vida va canviar moltíssim. Tots els quatre fils van trobar feina i van reconstruir les seves vides, econòmicament i sentimentalment. La meva tia és ara una bona àvia i una dona feliç, ja que passa la major part del temps amb les seves netes.
Carmen Jiménez Martín (1r de batxillerat)
Els meus pares
[...] El meu pare, quan era jove, treballava al camp i guardava obelles. Era d'un poble petit, Sevilleja de la Jara. Va emigrar a Catalunya per buscar una altra feina.
A la meva mare li va passar el mateix: ella era d'un poble molt petit (Arnadelo), on l'única feina consistia a treballar al camp, i aquest era un treball molt dur. Per això va venir a Catalunya, per buscar feina i una vida millor.
Amb això vol dir que l'emigració no està malament. S'ha fet des de molt de temps i es continuarà fent, ja que la gent ha de fer el que sigui per guanyar-se la vida, fins i tot anar-se'n del seu lloc de procedència.
Laura Belllo Córdoba (1r de batxillerat)
Els meus avis
[...] Els meus avis paterns són immigrants a la seva manera. Van haver de venir des de Sevilla perquè allà no hi havia suficient treball. Van veni a Catalunya i van trobar una feina millor. Quan van tenir tres fills (un d'ells el meu pare) se'n van tornar un altre cop a Sevilla, i només un dels fills se'n va anar amb ells.
Igualment, els altres avis que tinc van haver de venir de Galícia fins aquí pel mateix motiu, cercar feina. Ara hi ha molta gent immigrant, i es pot veure com hi arriben: amb les pateres.
Patrícia Rojas (1r de batxillerat)
[Aquests testimonis van estar publicats al núm. 9 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2002.]