Mirall trencat

Mirall Trencat

El 27 del mes de gener passat vam assistir a la representació de la versió teatral de Mirall Trencat a la sala d’actes de l’institut. L’obra explica la història d’una familia (tres generacions), durant 60 anys, des de 1900 fins a 1950.
La història comença quan es casa la Teresa Goday amb en Salvador Valldaura. La Teresa havia tingut un fill en una relació anterior i ella l’havia abandonat. El fill no sabia que la Teresa era la seva mare; es pensava que era la seva padrina. Del matrimoni de la Teresa i en Salvador neix la Sofia Valldaura, que es casa amb l’Eladi (dos anys després de la mort d’en Salvador), i d’aquesta relació neixen en Ramon i en Jaume, i la Maria que només és filla de l’Eladi, però ella no ho sap; es pensa que són uns amics que l’estan cuidant. El seu germanastre Ramon i ella llancen en Jaume a un estany i es mor. La Teresa Goday es queda paralítica i es torna alcohólica. La Maria s’assabenta que el Ramon és el seu germà i que per aquest motiu no poden festejar (que és el que volen) i es llença des de la teulada de la casa de la família, i queda clavada en un llorer. Al final la Teresa es mor, i la Sofia se’n va a França durant 10 anys. Quan torna, la Sofia mana cremar la casa, i amb ella els fantasmes del passat.
L’escenari estava decorat com si fos la casa, i una vegada també feia de treatre. Els actors interpretaven diferents actors; n’hi havia un que feia de Salvador Valldaura, d’Eladi, de minyona i de transportista.
M’han agradat la temàtica i els personatges, encara que era una mica complicat seguir la història, perquè n’hi havia molts i pocs actors per interpretar-los, i a vegades els comfonia. Són bons intèrprets, i aquest també ha estat un motiu perquè m’hagi agradat, sabien expresar molt bé les emocions, i plorar, riure o enfadar-se de forma molt natural, i et feia posar-te a la pell dels personatges.

La adaptación teatral de la obra Mirall trencat [que vimos el otro día en la sala de actos del instituto] empieza por el final de la historia, cuando los encargados de recoger los muebles, mientras hacen su trabajo, especulan sobre la historia de la casa que están vaciando. Poco después entran Sofía y Ramón en escena y dan inicio a la representación de la historia como si la estuviesen recordando. Después de contar resumidamente los principales hechos de la novela, se vuelve al principio: vemos a los trabajadores retirando los muebles de la casa y repitiendo sus diálogos... Pero la sorpresa aguarda al final, cuando aparece el espíritu de María recitando un monólogo...
Esta adaptación teatral es muy fiel a la novela de Mercè Rodoreda, la resume perfectamente y se da color y vida a los personajes de tan intrigante novela. La obra me gustó y la encontré muy interesante.

[Aquests comentaris van estar publicats al núm. 33 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2010.]