Tambors de pau

Tambors de pau

Opinen els alumnes de 1r A

El divendres 21 de novembre vam anar al teatre. Vam veure Tambors de pau, que representava la guerra d’Iraq. Es reunien quatre amics: un periodista que tenia que anar a la guerra, l’altre, cap de govern, l’altre professor i un altre que tenia un negoci. Van demanar s’hi feien falta les manifestacions i només la periodista va dir que sí. El professor, l’endemà va anar al col·legi amb la periodista; els nens li van preguntar que si servien d’alguna cosa les manifestacions. L’home li va respondre que servien per dir el que cadascun pensava. La periodista, el professors i els nois van fer la manifestació i va anar-hi molta gent. Al país on la gent temia que arribessin les bombes, va anar la periodista, va caure una bomba i ella va morir.

El professor va plorar molt; en canvi, la cap de govern va dir que sentia la mort de la periodista, però sense molta cara de pena. Aquella noia, la periodista, no era tonta, i a la cap de govern li deia les coses que ella creia que eren les veritats.

Al final de l’obra vam fer un col·loqui amb els actors.

Diego Lucía Lladós (1r d’ESO)

La obra trataba de la guerra. Al principio salían jóvenes en una manifestación. Después habían pasado veinte años y las cosas habían cambiado mucho. Una se había hecho jefe del Gobierno; otro, vendedor de coches de la marca Ford; otra, periodista de guerra y otro, profesor. También habían cambiado sus opiniones sobre las manifestaciones, la guerra, etc. Al final, el profesor y sus alumnos se manifestaban contra la guerra de Irak.

Carlos Albarrilla (1º de ESO)

Opinen els de 1r B

A mi m’agradaria que es fessin més obres de teatre perquè és una altra forma d’aprendre. L’obra de teatre Tambors de pau em va agradar perquè això de parlar de pau és molt solidari, però algunes persones no en fan cas d’aquestes coses i passen de tot. A mi em va agradar que a l’obra fessin manifestacions i quan van tocar els tambors per fer pau. També quan els nens eren a l’escola i el professor els deia coses de la guerra i quan va anar una reportera a l’escola per també dir coses de la guerra i els va portar un tambor d’on ella havia anat de viatge per fer un reportatge i quan feien la manifestació tirant pedres als altres i una pedra li va tocar a la nena de l’escola. També que els nois de l’escola es van unir a la manifestació i van donar suport a la pau i no a la guerra.

Manuel Alejandro Silva (1r d’ESO)

Em va agradar més l’obra Tambors de pau perquè es reflectia el que passa quan hi ha una projecte de guerra. Els actors representaven molts personatges en situacions diferents i amb diferents opinions. Era un teatre senzill en el que els personatges interpreten fins i tot objectes. M’ha agradat més que Internet friends perquè es veuen moltes opinions diferents. A Internet friends es representava la vida d’uns personatges i els seus problemes, i no em va agradar tant, potser perquè és un tipus de teatre que estic més acostumat a veure.

M’agrada que es facin obres de teatre a l’institut perquè crec que és una altra manera d’aprendre, però més divertida. A més, així desconnectem una mica de l’estudi per passar una bona estona, que ja va bé i no fa cap mal. Ara, crec que si es fan més obres de teatre, si és possible aniria bé canviar de dia, per no perdre sempre les mateixes classes.

Adrián Vilariño Seijas (1r d’ESO)

Opinen els de 1r C

La obra de teatro iba sobre una guerra. Una chica periodista fue a un colegio a explicar cosas de la guerra, y los chicos le preguntaban todo el rato si manifestarse servía de algo. Entonces fueron a una manifestación y los niños se quedaron asombrados. Pero la chica, como era periodista, se fue adonde iba a empezar la guerra (a Irak), y una noche empezaron a bombardear la ciudad y ella murió. Entonces, en la televisión, en todos los canales, decían que había muerto.

Después, en el colegio, el profesor les explicaba a los niños lo que había pasado. Fueron a una manifestación donde vieron a miles de personas también manifestarse. Y después hacen como un concierto en el colegio con los tambores de guerra, y está muy chulo. A mí me gustó porque eso es lo que pasa en las guerras, y lo que les pasa a algunos periodistas. Estuvo muy bien la obra porque hacían las manifestaciones y decían “Serveix d’alguna cosa manifestar-se”, y después, cuando se quedan hacen preguntas a los actores, les preguntan eso. Yo creo que sí, que sirve, porque así la gente sabe lo que tú piensas y, a veces, puede impedir algo.

Lo que no me gustó nada fue que nos tuvimos que poner detrás del todo, y no se veía casi nada.

Cristina Sánchez Lafuente (1º de ESO)

L’obra de teatre no em va agradar perquè no es sabia quan els personatges eren petits i quan eren grans. Tampoc no em va agradar perquè se’ls veia quan es canviaven, i l’escenari no em va agradar com estava adornat.

No la vaig entendre molt bé. El tema que van escollir estava bé, però quan feien de nens o feien un grup i parlaven, no es veia molt bé que fos el tema de la guerra. A més, jo no veia molt bé l’escenari perquè estava molt enrere. Aquesta obra de teatre la vaig veure molt sosa.

Cristina Ramiro (1r d’ESO)

Aquesta obra va estar bé. Però el començament era una mica avorrida; després ja era interessant o divertida.

Tractava d’un grup d’amics que es van trobar després de molt temps. Una d’elles era la presidenta; una altra, una periodista, i un altre un professor. Tot anava que hi havia una guerra i la periodista va anar a la classe que donava un amic d’ella que era professor. Va explicar per a què servia manifestar-se contra la guerra i moltes coses més. Aquesta periodista es va tenir que anar a la guerra per fer un reportatge i, un dia, van llençar una bomba i ella va morir.

Aleshores, el noi que era professor i els seus alumnes van anar a la manifestació contra la guerra. I com passa sempre, el govern deia que eren poquíssims i els manifestants a l’inrevés. Després van fer una manifestació simbòlica, perquè tots portaven uns quadrats. I uns feien que els quadrats eren escuts i representaven a la policia i altres feien que eren pancartes i representaven els manifestants.

L’escenari estava decorat depèn l’escena; a vegades era un avió, o una escola o feien ells personatges de decorat. Entre escenes posaven música de guerra i de manifestacions, és a dir, una música forta. I, per últim, vam fer tots un breu col·loqui.

Gisela Ruiz Vega (1r d’ESO)

Opinen els de 4t

El passat divendres, 21 de novembre, vam anar, de 13 a 14 h., a la sala d’actes per veure una obra de teatre interpretada per quatre actors, Tambors de pau. L’obra em va agradar a mitges. Al principi la trobava avorrida, però cap al final, quan ja sabia del què anava, em va agradar. Tractava sobre la guerra i els diferents pensaments que té la gent; també tractava dels atemptats i de la mort de periodistes a la guerra. També em va agradar perquè amb quatre marcs van poder representar moltes coses, com, per exemple, escuts i televisors. [Mª del Mar Campañá Martín, 4t  C]

L’obra de teatre del divendres 21 de novembre era divertida. Tractava dels drets humans i de la guerra d’Iraq. Els actors portaven uns marcs que feien servir com a televisors per explicar tots els problemes de la guerra i la importància de manifestar-se. A mi l’actuació no em va agradar perquè al final, per contestar les preguntes dels alumnes, els actors no portaven micròfons, i llavors havien de contestar cridant. Però sí que em va agradar com enfocaven el tema de la guerra i dels drets humans. [David Durán Mejías, 4t C]

La meva opinió pel que fa a l’obra de teatre que vam veure el darrer divendres 21 de novembre no és bona: l’obra no em va agradar molt perquè parlava sempre del mateix i al principi no vaig adonar-me del què parlaven. Però també penso que s’ha de valorar la imaginació dels actors i la seva expressió corporal. Que tot i que amb poca escenografia, van aconseguir que tot el públic s’adonés del que es volia transmetre. En resum, l’altra obra, Internet friends, em va agradar més que aquesta. [Yvette Asensio, 4t C]

[Aquests comentaris van estar publicats a la revista Sota el cel del Puig, núm. 17, desembre de 2003.]