Entrevista a Eduard Punset
Comencem a saber què s'amaga dins el nostre cap
RAÓ · "Els ciutadans s'estan acostant a la ciència per buscar respostes que no troben en la religió o la política"
DESCOBRIR · "Fins ara no ens havíem parat a pensar què passa al nostre cervell"
Amb una mica de sorpresa, Eduard Punset explicava ahir a Barcelona que els seus amics estan preparant una festa per celebrar que la seva pàgina al Facebook ha arribat als 100.000 seguidors. La veritat és que ahir a la tarda ja eren 100.521 els admiradors internautes d'aquest singular economista i polític reconvertit en divulgador científic. De forma paral·lela, Eduard Punset acaba de presentar el seu nou llibre El poder de la mente (Ed. Destino), l'última entrega d'una trilogia que va començar amb un llibre (El viatge a la felicitat) que ja ha venut mig milió d'exemplars.
¿L'èxit de llibres de divulgació científica com els seus obre l'esperança d'una societat que consideri la ciència un element decisiu?
Fa 14 anys, quan començava a fer programes de divulgació científica a la televisió, deia que la ciència estava penetrant en la cultura popular, però no era veritat. Ara sí que ho és. Ara veig raons reals que expliquen per què els ciutadans s'estan acostant a la ciència per buscar respostes que no troben en la religió o la política.
Quines són aquestes raons?
Primer, l'augment de l'esperança de vida. Ara, per primera vegada, la gent té futur. Abans preguntàvem a la religió: què hi ha després de la mort? Ara sabem que hi ha vida abans de la mort, i per això reflexionem més sobre nosaltres mateixos, volem saber com som ara i aquí. La gent comença a adonar-se que ens passem tota una vida treballant com esclaus, enamorant-nos i desenamorant-nos, tenint fills..., però mai ens parem a pensar què passa al nostre interior, al nostre cervell...
I la ciència dóna resposta?
Una mica sí. Ara comencem a saber què s'amaga dins el nostre cap. Les noves tecnologies ens permeten descobrir, per exemple, com s'ha modificat el cervell dels taxistes de Londres, per l'efecte d'estar tota una vida visualitzant el mapa de la ciutat: el seu hipocamp [part del cervell situada al lòbul temporal i relacionada amb la memòria i l'orientació] és més gran.
Potser sí que la ciència entra en la cultura popular, però els humans preferim les respostes clares i simples.
S'ha d'entendre com funciona la ciència. Molt sovint només podem dir que s'han descartat les coses que sabem que són falses, però no podem confirmar de forma simple les coses que són realitat.
Tenim molts dogmes i falses realitats que ens marquen.
Quan en el meu llibre afirmo que "hem de desaprendre" vull dir que moltes de les coses que tenim en el nostre pensament heretat no serveixen per a res.
Hem d'abandonar prejudicis.
I adaptar molts dels nostres coneixements a la realitat que ara coneixem. Per exemple, durant milers d'anys els humans hem mantingut la conducta de no reconèixer mai els nostres errors i no canviar mai la nostra opinió. Ara que coneixem l'existència de la plasticitat cerebral, hem d'aprendre a canviar d'opinió per millorar els nostres mecanismes de decisió i la nostra organització social. Ara, per primera vegada en la història de la humanitat, estem en disposició d'aplicar l'aprenentatge social i emocional: ensenyar a les persones, des del moment que neixen, a gestionar les seves emocions.
¿La ciència ens dóna prou elements per gestionar les emocions?
Coneixem una part petita del funcionament del nostre cervell, però és suficient per impartir una sèrie de pautes. Per exemple, si volem tenir un model per gestionar les emocions hem de saber que el poder de concentració és imprescindible. Estem exposats a desenes d'elements -vull dir ordinadors, consoles, telèfons, facebooks- i és absolutament imprescindible que recuperem la capacitat de focalitzar l'atenció, per tal de poder gestionar les emocions.
Un altre element: cal evitar el menyspreu cap a la resta dels humans. Abans de menysprear una altra persona, pensa't-ho dues vegades. Un tercer exemple: hem d'aprendre a lluitar contra la por. Recordeu que hem descobert que, al final de tot plegat, la felicitat és l'absència de por.
Com veu la ciència a Catalunya i l'Estat espanyol?
El nostre país no va viure la primera revolució científica i durant molt temps va quedar aïllat de la resta del món. El gran èxit de la Transició va ser l'obertura al món, també en l'àrea de la ciència. Quan vaig començar el programa Redes sempre portava com a primer entrevistat un científic estranger, perquè considerava que era la millor forma de portar aire fresc al nostre país. Avui no fa falta... O potser hauria de dir que fa falta però no tant: ara puc obrir el programa amb un investigador d'aquí.
Per la seva experiència com a malalt de càncer, vostè explica en el seu nou llibre que un dels dèficits de la ciència és el retard en l'aplicació pràctica dels nous coneixements.
Els científics també ho pensen així. Des del descobriment d'un fàrmac fins que aquest producte arriba a un pacient passen 13 anys. Ara l'aplicació d'una teràpia adequada a la teva genètica pot portar 30 anys. No pot ser. Hem de trobar formes organitzatives per resoldre-ho.
Per exemple les institucions traslacionals, petits centres on hi ha investigadors, metges i pacients, de forma que els coneixements de ciència bàsica es poden convertir més ràpidament en medicaments o tractaments útils per als pacients.
Ajudi'ns a concentrar-nos en les conclusions del seu nou llibre.
Primera conclusió: hem de dir a la gent "Tranquil, no t'espantis si descobreixes que no saps com funciona el teu cervell, si no saps com funcionen les teves emocions". Una conclusió més, allò que deia dels taxistes de Londres: la ciència ens ha permès descobrir que la influència de la teva experiència individual sobre l'estructura del cervell i de les teves decisions és fonamental, és molt important. Estem predestinats pels nostres gens, però estem programats per ser únics.