Un món on val la pena viure
Un món on val la pena viure
Aprendre a pensar per ser feliç en una societat millor
Comunitat d'Aprenentatge Tanit
Santa Coloma de Gramenet
A l’escola no pretenem, només, transmetre coneixements. Volem treballar per formar persones integrades en la societat i amb inquietuds per millorar-la.
Els educadors en general (pares i mestres) volem que els nens que formem siguin persones felices, que trobin el seu lloc a la vida, que siguin competents (no competitives!) per poder relacionar-se correctament. Per tant, per tenir unes bones relacions interpersonals les respostes dels nostres alumnes haurien de ser el més assertives possibles, intentant reconduir aquelles conductes inhibides i/o agressives.
És per això que fa uns quants anys a l’escola es va començar a parlar d’un nou concepte necessari per ser feliç, per aconseguir les fites que ens proposem: LA INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL. Aquest concepte ens començava a semblar molt important i vam veure que estava lligat amb la intel·ligència interpersonal de Gardner, que és la que es treballa en el programa de competència social. Per això ens va motivar molt la següent afirmació: “TENIM UNA BONA NOTÍCIA, LA COMPETÈNCIA SOCIAL ES POT ENSENYAR”.
El programa de Competència Social està fonamentat en bases teòriques serioses (Teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner, els Pensaments segons Spivack i Shure, els sis estadis de la moral de Piaget i Kohlberg...) i és un material pràctic que permet l’ensenyament de la intel·ligència interpersonal a través dels pensaments.
Els objectius d’aquest programa són:
- Aprendre a millorar les relacions interpersonals.
- Aprendre a pensar per resoldre conflictes i aconseguir objectius.
En aquest treball ens ajuden les preguntes màgiques:
- QUÈ HE DE FER? (Quin és el problema?) (Pensament causal).
- DE QUANTES MANERES PUC FER-HO? (De quantes maneres el puc resoldre?) (Pensament alternatiu).
- QUINA ÉS LA MILLOR? (Pensament conseqüencial).
- COM HO HE FET?
Aquest programa ens va arribar a l’escola durant el cus 98-99 per ser una escola d’atenció educativa preferent. Ens el presenten Manuel Segura i Margarita Arcas de la Comunitat de Canàries. En principi es va aplicar en centres penitenciaris, obtenim bons resultats. Amb l’entrada de la darrera reforma educativa els conflictes socials preocupaven a alguns instituts i es va aprofitar aquest programa adaptat per a aquests alumnes. Més tard es pensa en aplicar el programa a les escoles de primària en situació de risc social.
Quan nosaltres vam conèixer aquest programa vam pensar que hauria d’arribar a tots els nens perquè una societat competent socialment ha de ser una societat millor.
En aquest moment el Departament d’Ensenyament vol estendre el programa a totes les escoles de Catalunya.
En el curs 98-99 vam rebre la formació dos membres del claustre i tot seguit ho vam transmetre a la resta dels mestres, perquè aquest programa no té sentit com un fet aïllat sinó que ha de generalitzar-se a totes les àrees i activitats diàries dels alumnes, perquè haurà de servir tant per resoldre qüestions escolars com situacions derivades de les relacions socials (treballs individuals, en grup, baralles, organització d’una festa...)
Durant el curs 99-00 a la nostra escola vam començar a aplicar el programa i paral·lelament vam anar introduint aquesta filosofia en les reunions, entrevistes i xerrades específiques (les megahabilitats) amb els pares i mares. Aquest curs alguns pares han demanat un curs per a ells, el que tenim intenció d'oferir durant el segon trimestre.
L’aplicació d’aquest programa ens ha donat als mestres eines per a ensenyar a pensar, (buscant alternatives i preveient les conseqüències per a determinar la millor solució) i en aquest sentit anem variant la nostra resposta, la nostra manera d’ensenyar, procurant ser més un mediador en el camí que fa l’alumne per trobar la millor alternativa a la seva resposta.
Així davant de preguntes com: “què hem de fer ara?”, “què hem de fer aquí?”, la nostra resposta és sovint: “què creus que has de fer’”, “com pots fer-ho?”...
De tant en tant ens hem d'aturar per repensar el nostre paper com a model i proposant metodologies que facilitin la cooperació i la construcció a partir del llenguatge.
També quan es planteja un conflicte, el mestre no dóna una resposta o sanció directament, sinó que demana a l’alumne que analitzi el conflicte per tal de preveure quines podrien haver estat les alternatives i quines conseqüències haurien comportat.
I de tant en tant, els alumnes es plantegen per iniciativa pròpia les preguntes màgiques per respondre qüestions concretes.
Fets com aquest ens demostren que allò que hem ensenyat s’ha interioritzat i es generalitza esdevenint útil als alumnes i de retruc a la societat.