Altres històries

Que la fama no et pugi al cap

Quan diem que el diner dóna la felicitat, potser tenim raó, però el que no sabem és que també dóna i provoca altres coses. Per la part de donar, dóna a algunes persones la felicitat, com ja he dit abans, dóna coses que volem o, millor dit, que volem comprar. I per la part de provocar, provoca baralles, provoca discussions, en resum, provoca confusió. Un altre component produït pel diner i la societat és la fama. És també propensa a fer mal a la gent i, si no ho creieu, seguiu llegint aquestes línies.

Fa uns quants anys, concretament a la dècada dels 80, quan ja més o menys començava a haver-hi música techno i altres tipus de música pop, va succeir una història, la qual contaré ara perquè jo sóc una de les poques persones que la saben.

En Martí, el Pau, el Joan, el Marc i la Maria, eren un conjunt d’amics que es coneixien de l’institut. En Martí tocava la guitarra; el Pau, la bateria; el Joan, el baix; el Marc, el piano i el teclat, i la Maria cantava molt bé. Tots cincs quedaven totes les tardes després de les classes a assajar en un recinte abandonat al costat d’un bar-restaurant on a vegades anava a actuar gent.

El grup d’amics sempre havia desitjat que la gent els reconegués pel carrer, poder signar autògrafs i fer totes aquelles coses que es suposa que fa la gent famosa. Així que un dia, vam decidir gravar una maqueta i portar-la a una companyia discogràfica per demostrar que eren tan bons com altres grups.

Una vegada havien arribat a l’edifici de la discogràfica (que curiosament s’anomenava escala de DO), van pujar per unes escales que els van portar cap al despatx del director i també del productor. Els nois li van ensenyar la maqueta al director. Ell, els escoltava molt atentament. Va haver-hi uns moments de silenci fins que es va escoltar una resposta, la resposta del director, que deia: "Aquesta maqueta és molt bona. Ara mateix us faré un contracte per la meva discogràfica."

Els cinc amics, com era natural, es van posar molt contents, estaven feliços, reien, però aquella felicitat i aquells riures van estar interrompudes per un comentari que va fer la Maria: "Escolteu, nois. Ja sé que tot això és fabulós, però hem de prometre que passi el que passi mai ens separarem."

Els quatre nois i la noia ho van prometre i es van abraçar. Era el principi d’una tràgica història.

Al cap d’un dies, els de la discogràfica els van dir que necessitarien un representant o un manager perquè els promocionés, i que si volien els, en podria proporcionar un que, segon ell, era un dels millors i que de les persones per a les que treballava, mai no van tenir cap queixa. Els nois van acceptar l’oferta perquè els resultava molt temptadora. Quan va passar un temps, el grup va adquirir un nom, un nom que agradava sobretot al manager. Es deien: L’Odissea. Un nom que, segons el manager, l’inspirava.

A mesura que passaven els dies, L’Odissea es convertia en una veritable odissea: donaven concerts, el públic els admirava, l’escenari era la seva casa i sobretot guanyaven molts diners, ja que, per exemple, l’entrada de les seves actuacions no era molt barata que diguéssim. Eren molt feliços. Però tota l’alegria se’n va anar volant quan de sobte, un dia, el manager els va dir que faria uns canvis, uns canvis que només li agradaven a ell.

Volia que el Martí, el Pau, el Joan i el Marc abandonessin el conjunt musical, i volia que la Maria se n’anés amb ell i que, actuant amb ell, li prometia que la portaria per uns móns on guanyaria moltíssims diners. La Maria hauria d’escollir entre ser fidel a la promesa que van fer els seus amics o de guanyar quantitats incalculables de diner i fer-se famosa. Ella, com era una persona innocent, va acceptar la proposta del manager, mentre que els nois ho van perdre tot. Però el Marc li va dir una cosa que no oblidaria mai: “Maria, que la fama no et pugi al cap.”

Passat el temps, es va saber que el Martí, el Pau, el Joan i el Marc van triomfar amb un altre grup anomenat “El retorn”, i el que es va saber del manager és que aquella persona que es feia anomenar manager, només era un buscavides que posseïa una discogràfica il·legal i que es va aprofitar de tots els diners de la Maria. Segurament ell estaria ara passant unes vacances al Carib, mentre que de la Maria es va saber que va perdre tots els diners que gràcies a les promeses del manager va guanyar. Ara viu sota d’un pont situat als afores de Barcelona, i diu la gent que normalment visita aquella zona que no deixa de repetir-se a ella mateixa: “Que la fama no et pugi al cap.”

Marta Gozálvez (2n d’ESO)

La  nit dels  morts vivents

Un cementiri, la seva entrada, un cotxe s’atura davant de la porta i d’ell en surten cinc nois i es dirigeixen a dintre. Aquests nois són cantants, fan concerts de música amb instruments com ara la bateria, el baix, el piano o la guitarra i han vingut al cementiri per passar la nit explicant històries de terror. Tots anaven atemorits però el guitarrista, Carles, anava tot entusiasmat. "Ep, nois, aquest clar està bé", digué en Carles.
Sergio, el pianista, va començar. Era una història sobre monstres assedegats de sang. Quan va acabar es va escoltar un crit terrorífic i tots van sortir corrents. De sobte, en Carles, va caure. Va demanar ajuda, però els altres no en van fer cas. Quan el Sergi, el Daniel i l’Àlex van marxar en el cotxe es va escoltar un crit brutal.
Van passar tres mesos d’ençà i els nois van tornar a la normalitat sense oblidar el que li va passar al Carles. El Sergi, el Daniel i l’Àlex estaven molt concentrats en el concert que tindrien el dissabte i s’estudiaven molt les cançons. A la nit, el Daniel tornava a casa seva després de les classes de guitarra quan es va adonar que estava sol en tot el carrer. Va córrer i va arribar a casa seva on li estaven esperant els seus pares.
—Què, com ha anat el dia? —va preguntar el pare.
—Molt bé, el dissabte tenim un concert —va respondre el seu fill.
—Ja t’anirem a veure —va dir la mare.
—Bé, me’n vaig a dormir —li respon ell.
El dissabte va arribar i a l’estadi tots estaven tranquils. Quan van sortir, el públic els va aplaudir i ells van començar a tocar. Quan van acabar, el públic va aplaudir com boig i ells van anar a deixar els instruments i tornaren a saludar. En tornar-hi, van saludar, però el públic no els estava mirant, mirava l’home tan estrany que havia pujat a l’escenari i es dirigia a ells. Estava ple de ferides per tota la cara i tenia la roba destrossada, quan l’Àlex va dir:
—És en Carles.
Sí, era en Carles, però ell no els va respondre i va continuar caminant fins que els nois van començar a córrer cap a la sortida del darrera. De sobte una mà va agafar l’Àlex per darrera.
—Ajudeu-me! —va cridar l’Àlex.
El van agafar pel braç però es van quedar amb ell. Al final van poder sortir per la porta i es van dirigir cap a la casa d’en Daniel. Mentre corrien una ombra va saltar a sobre del Sergi. Era en Carles. En Daniel va tornar a córrer cada vegada més a través de la nit. Les ombres del seu carrer el perseguien, en Daniel corria més i més però les ombres li estaven atrapant. Per fi, va arribar a casa seva.
—Mamà! Papà! —va cridar en Daniel.
Però la seva por va créixer quan va veure les parets i el sòl de la cuina plens de sang i a sobre de la taula la mà i el rellotge del seu pare.
—Hola.
En Daniel es va girar i va veure en Carles que, acte seguit, va començar a córrer i en Daniel el va perseguir. Minuts després estava al recinte del cementiri sense saber on estava el Carles, quan una cosa el va agafar per darrera. Era ell.
—Hola, Daniel, no saps res, fa tres mesos us vaig portar a aquest cementiri, perquè aquella seria la nit dels morts vivents, però us vau espantar. Vaig fingir caure però no vau caure a la trampa. Et preguntaràs què sóc en realitat. Dani, jo sóc un zombie, un mort vivent, i els meus companys volen sang fresca —va dir en Carles.
No es podia creure des del principi que en Carles fos un mort vivent.
—Aquí teniu carn fresca, nois —va dir en Carles.
De sobte, les tombes es van moure i van sortir d’elles cadàvers que es dirigien a en Daniel.
—Nooooooo...! —va cridar en Daniel.
De sobte, en Daniel es va despertar i es va adonar que havia tingut un malson. S’havia adormit en un cementiri. Però de sobte unes mans van sortir del terra i el van agafar... ficant-lo sota terra.

Adrián Roldán (2n B)

[Aquests relats van estar publicats a la revista Sota el cel del Puig, núm. 5, novembre de 2001.]