Les cendres de la llar de foc

L’Adaia passà el dit per sobre de la llar de foc. Els seus dits blancs, com la porcellana, s’embrutaren d’una barreja entre pols i cendres. Va olorar l’aire que es respirava dins la casa. L’olor li era un tant familiar, encara que ella no hi havia estat mai abans. El fet d’haver de vendre la casa on el seu pare havia viscut l’entristia.

L’Adaia té divuit anys. Els seus pares van morir en un accident de tràfic quan ella en tenia només deu. Ha viscut aquests últims vuit anys amb la seva tieta de part de la mare. Ara que es major d’edat, hereta tot el que els seus pares li deixaren. Ella és l’única heretera.

Entre tota l’herència els pares li deixaren una casa. La casa que el s’havia heretat de generació en generació, fins que ara, era seva. Una casa petitona, antiga, en un poble no gaire lluny de Madrid. L’Adaia havia de decidir en un període d’un mes, si la volia vendre o no, ja que hi havia gent interessada en comprar la casa.

La noia tornà a olorar. Aquella olor de llenya li agradava tant! De sobte picaren a la porta. Era un senyor ancià que volia veure la casa per últim cop, abans que decidís vendre-la. El va deixar passar. L’home, com ella, olorava i somreia! Es va parar davant de la llar de foc, i s’assegué en una cadira. La cara se l’il·luminà, com si hagués pres foc a la llenya, i la calor de les flames li escalfés el rostre. Era hivern i feia un fred terrible.

-Vine bonica!-digué l’home.-En saps alguna cosa d’aquesta casa?

-Doncs no, la veritat, fa mig any que em vaig assabentar que això existia.-Li respongué l’Adaia mentre seia al seu costat.

-M’imagino que tindràs temps per escoltar alguna història. Aquesta casa no et pensis que sempre ha estat així de vella! En els seus temps era de les millors del poble. El teu besavi no tenia gaires estudis, bé, de fet abans l’escola era molt diferent, però tenia les millors terres de la província. Cultivava de tot, i de molt bona qualitat, però el que a mi més m’agradava eren les patates que collia, perquè em convidava sovint aquí, a aquesta casa, a menjar-ne. La teva besàvia embolicava les patates en paper de plata, i les ficava a la llar de foc. Boníssimes. Jo era amic del teu avi, un gran home. Quan eren les festes del poble, ballava amb totes les noies del poble i pobles veïns! Era un gran ballarí. Bé, no et vull avorrir. El teu avi vivia aquí, és clar. Me’n recordo encara, quan em portava a casa, a observar com el seu pare jugava al “truque” amb els seus amics. Els observàvem des d’aquí, on ara estem asseguts, davant la llar de foc. Al teu avi li agradava moltíssim jugar amb el foc. Érem els encarregats que no s’apagués. Passàvem les tardes de pluja observant com cremava la llenya. En créixer, quan ja anàvem tots amb la nostra panda, portàvem a tota la colla aquí, d’amagat, quan el besavi s’anava a treballar, perquè no li agradava que la casa s’omplís de marrecs. I com rèiem! Totes aquestes cendres estan plenes de records inoblidables de la nostra joventut, per a tots nosaltres. La d’històries, anècdotes i acudits que hauran escoltat! Quan el teu avi va trobar l’amor, marxà de casa. Feia molt bona parella amb la teva àvia. Ella era una dona encantadora, llàstima que no la coneguessis. Llavors va abandonar la casa, però de seguida hi tornà, perquè el besavi va caure malalt i al poc temps morí. Com la teva besàvia no podia quedar-se sola es quedaren aquí per cuidar-la, i van haver de vendre l’altra casa perquè anaven malament de diners. Al poc temps l’àvia morí també. Després va néixer el teu pare. Era un trapella, tots volien ser com ell. Se li ocorrien tantes coses per fer! Mai s’avorria. En fer-se gran va voler seguir amb els estudis i marxà a la ciutat. Però enyorava tant el poble que utilitzava qualsevol excusa per venir a visitar els amics o només per venir de vacances. Però quan es va casar i vas néixer tu, va deixar de venir. Mai vaig saber res més d’ell, fins que em va arribar la mala notícia fa vuit anys. El teu avi no anava gaire fi, i em va demanar, que si no et tornava a veure, i arribava el moment, en què decidissis vendre la casa, et vingués a veure, no per convèncer que te la quedessis, sinó perquè el teu avi estava segur, que en algun moment de la teva vida, voldries que algú t’expliqués el passat del teu pare, el que mai t’ha pogut arribar a explicar. Bé, ara ja saps una part del teu passat. Encantat d’haver-te conegut.

L’home marxà tan ràpid que l’Adaia no va tenir temps de dir res. Es va quedar pensativa, ara tenia menys clar encara, què fer amb la casa. Per una banda, la volia vendre, i així, pagar-se els estudis de medicina. Però per l’altra no li feia falta, perquè els seus pares li deixaren força diners. Si se la quedés, què faria amb la casa?

L’Adaia no va vendre la casa al final. Tothom es preguntava que faria la noia amb la casa. Sis anys després l’Adaia tornà al poble. Ja havia acabat la carrera de medicina, i com no va trobar treball a Madrid, va obrir en la casa del poble una consulta. Cada dia venia des de Madrid fins al poble a treballar, i de vegades es quedava allà a dormir, perquè al pis de dalt encara conservava dues habitacions. Es va fer molt amiga de tothom, i molt bona metgessa de poble.

En la sala d’espera de la consulta, es va mantenir, la llar de foc.

Irene Visier Vargas (3r d'ESO)

[Aquest text ha estat publicat al núm. 36 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2012.]