Fantasmes

Aquella nit no podia dormir. Estava sola en un castell en el qual havien matat la meva dona i el meu fill. Després d’haver estat tres hores donant voltes al llit, al final em vaig poder adormi. Estava somiant en un camp florit i verd i, al final del camí estaven la meva dona i el meu fill. Jo corria i corria i cada vegada estava més lluny. Jo creia que si corria més els atraparia, però no. Vaig parar de córrer i, de sobte, vaig sentir com si caigués en algun lloc, llavors vaig fer un bot del llit. Com a totes les pel·lícules, en aquell moment jo estava al llit amb la meva dona i, a l’altre costat, hi havia el llit del meu fill, però això només passa a les pel·lícules, com sempre. Des de feia 10 anys, estic sol, com sempre.

Vaig anar a la cuina i em vaig fer un sandvitx de tonyina i maionesa, pernil dolç i ou. Eren les 3 de la matinada i vaig pensar que farien alguna pel·lícula.

L’única pel·lícula que donaven era una molt trista sobre un nen que es perd al bosc on ningú pot trobar-lo i, gràcies a una noia, arriba a sortir del bosc. Es casen i tenen fills, però sempre es moren als 10 o 12 anys per una malaltia crònica de la mare. Per una transfusió de sang, la mare havia agafat la sida i l’home seguirà amb ella tota la seva vida fins que ella es mori.

Al cap del temps, ella es mor i l’home es suïcida perquè s’adona que sense ella no és res. Ell es mor, però arriba a un segon món oh ha de salvar a la dona perquè s’està consumint per dintre. Ell pensa: “Si la meva dona està morta...!” Una persona li explica que quan algú mor, passa a un altre món, i ella, com que l’home s’havia suïcidat, havia arribat a pensar que tenia la culpa... “llavors, tu has de treure-la de l’infern i aleshores podràs viure per sempre en el món dels morts.” L’home comença a buscar maneres per arribar-hi, llocs on trobar-la, fins que un home li diu que ha de traspassar el jardí dels caps tallats. Si aconsegueix creuar-lo, aconseguirà arribar a la casa on ella està ficada. L’home li adverteix que si es queda amb ella més de 30 minuts i no aconsegueix fer-la sortir, es tornarà boig. Ell, com que estimava molt a la seva dona, va creuar el jardí i, de cop i volta, va caure. Ell creia que havia fet alguna cosa malament, però havia arribat a la casa en la qual li havien dit que estava la seva dona. Llavors ells va entrar i tot estava ple d’aranyes i teranyines i, al final d’un passadís, estava la seva dona asseguda a una cadira. Ell es va intentar apropar però ella s’allunyava. Ella li va preguntar que qui era. Ell va contestar que era un veí nou que havia vingut a saludar-la. Es va quedar 25 minuts dintre, va sortir de la casa i va pensar què faria. Llavors va arribar a la conclusió que es quedaria per sempre amb ella, tant si la salvava com si no.

Va tornar una altra vegada dintre la casa i va estar parlant amb ella. Faltaven deu dècimes perquè passessin els 30 minuts. De sobte, quan ja s’havia acabat el temps, ella es va posar bé i l’home s’havia tornat boig. Ella va tornar a fer-lo raonar. Llavors, ells dos van sortir de l’infern i van viure feliços amb tots els seus fills.

Aquella pel·lícula em va fer pensar molt. Perquè..., i si hi hagués un lloc després de la vida? I si pogués tornar a veure a la meva dona i així també el meu fill?

Jennifer Carballo García

(3r d’ESO, C)

He somiat que un dels quadres que vaig pintar del cavaller de pedra amb el dit trencat, començava a moure’s del cavallet d’una manera esgarrifosa. El cavallet vibrava i vibrava, i no es parava. Vaig veure com, de sobte, una llum molt encegadora sortia del quadre. Jo no podia veure res, tot era molt estrany. De sobte, va sortir un cavaller de pedra i em va començar a parlar amb una veu d’ultratomba. Em deia: “No estic satisfet d’haver matat la teva dona, vull matar-te a tu també... si no em dones aquest dit que et vas trobar al jardí.”

Va tornar a sortir una llum encegadora i em vaig despertar. Jo no sabia de què dit em parlava, però vaig mirar el quadre i a un dels cavallers li faltava un dit: el tenia jo a la mà.

Sergio Fernández

(3r d’ESO, C)

[Aquests relats van estar publicats a la revista Sota el cel del Puig, núm. 13, març de 2003.]