Històries de llibres

Històries de llibres

 

UN LLIBRE AMB VIDA PRÒPIA

 

Un dia, mentre anàvem els meus amics i jo a fer un tomb per la Maquinista, vam veure una tenda de màgia. Vam decidir d’entrar-hi a veure què hi havia. Un cartell molt gros amb va cridar l’atenció; hi posava: “Oferta, llibre màgic”.

El seu aspecte em va agradar molt i com que aviat seria el meu aniversari, els meus amics van decidir regalar-me’l i jo els ho vaig agrair molt.

El dia de la meva festa, quan se’n van anar tots els convidats, em vaig quedar tot sol a casa i llavors vaig sentir una veu. Vaig anar a veure què era, i era el llibre màgic que estava parlant. Al dia següent els ho vaig dir, als meus amics, però no s’ho creien.

Després de l’institut, vaig anar corrent a casa per veure una altre vegada el llibre. Al cap del temps, ens hem fet amics i aquest és el meu millor secret.

Fran Vázquez (2n B)

 

 

UN LLIBRE I UN AMOR

Aquesta historia comença a Barcelona, exactament en una oficina de l’Eixampla. La Judit, una empresària de 25 anys, estava treballant, quan de sobte truquen a la porta del seu despatx. Era un missatger que portava un llibre titulat: “Un llibre i un amor”. La Judit estranyada, sobretot pel títol, va trobar dintre seu una targeta amb una nota que deia:

“D’ un admirador teu,

espero que t’agradi.”

Res més, no posava res més, i es clar no sabia de qui era. No podia parar de pensar qui podia haver sigut, però, i com ho podia saber? En sortir de treballar, va anar directament a casa seva a intentar esbrinar qui li havia enviat aquell llibre tan especial. Potser, un amic de la infància, algú que la conegués molt, però que no hi hagi parlat mai... El cap de la Judit estava ple de dubtes, però el que va decidir fer era no donar-li importància, i seguir la seva vida. Tot bé fins aquí, però una setmana després van tornar a enviar un missatger, i no a la feina, sinó a casa seva. Això per ella ja era massa, hauria de trobar aquesta persona el més ràpid possible, però hi havia un petit problema: que no sabia per on començar.

Primer, va buscar informació, en els amics amb que sortia els caps de setmana, però res. Després ho va intentar amb la gent que l’envoltava en l’àmbit del treball, i sembla que aquí hi va trobar alguna cosa. Un noi de 22 anys aproximadament, i un dels seus empleats. Amb aquest xicot mai no havia tingut una relació gaire amistosa. Si parlava amb ell, era només per qüestions de treball: avisos, sou... Es deia Miquel. Des d’ aquell dia, va intentar entaular una petita amistat, fins que li va preguntar tot allò dels missatgers, les notes anònimes... El noi una mica tallat, va respondre-li que sí amb un petit gest amb el cap. La Judit no va dir res, fins que ella mateixa va trencar un silenci sepulcral dient-li: “Vols que anem a prendre alguna cosa?”. Des d’ aquell moment, en Miquel i la Judit cada dia són més amics, i és clar, al final ell va aconseguir el seu propòsit, conquistar-la.

Ara, els nostres protagonistes són una parella feliç que, la veritat, el seu amor va tenir uns principis un tan especials.

 

Victoria Arias Vall (2n d’ESO)

 

 

Era un dia de primavera. Gemma es una noia de 20 anys, una persona que li agrada molt llegir, decideix com que fa molt bona tarda, agafa un llibre i se’n va al parc, per poder llegir-lo tranquil·lament.

Quan va caminant es troba amb una llibreria i va veure un llibre que li va semblar interessant. Va entrar i el va comprar. Arriba al parc i va seure en un banc, sota un arbre. Agafa el llibre nou i va deixar al banc el llibre que ella portava de casa, sense adonar-se va caure a terra.

Dos nois que passejaven davant de la Gemma van veure a terra el llibre. Un dels nois que es deia Raúl li va cridar l’atenció a la Gemma dient-li:

—Em sembla que t’ha caigut aquest llibre.

Raúl l’agafa i l’hi dóna a la Gemma. Ella li va donar les gràcies i el noi la mirava durant que li donava el llibre. Es diuen adéu i ell va marxar amb el seu amic.

El Raúl s’havia quedat empanat i el seu amic Xavi li deia:  “Què et passa?, estàs en altre món.”

—Has vist que maca aquesta noia? — va contestar el Raúl. M’agrada molt.

—Home, dona’t la volta i parla amb ella, jo me’n vaig i et deixo  el camí  lliure. Va, anima’t ! —li va dir el Xavi.

El Raúl es gira fins el banc que estava la Gemma, i veu  com ella no estava mirant el llibre, sinó que també li mirava a ell. S’acosta, i li pregunta:

—Puc seure’m amb tu?

—Sí, sí — va respondre la Gemma.

I el Raúl li diu:  “Perdona, no et vull molestar, aquest llibre que t’havia caigut m’ha semblat molt interessant. L’has terminat de llegir?”

De seguida, el Raúl, que no s’havia presentat, es va posar una mica vermell i li va dir a la Gemma:

—Sóc una mica despistat, no m’he presentat, em dic Raúl, i visc al barri.

—Hola! Jo sóc Gemma, i també visc al barri —li va dir somrient la Gemma.

—El que m’havies preguntat abans si havia llegit el llibre, encara em falten 10 pàgines —va dir la Gemma.

—¡Quina mala sort ! Et volia demanar que si podries deixar-me’l.

—No et preocupis, si vens demà aquí a la mateixa hora, ja l’hauré acabat i te’l deixaré —va contesta ràpidament la Gemma.

—Sí, sí, demà estaré aquí —va dir ràpidament en Raúl.

Amb les seves mirades  hi havia un encant especial. A partir d’aquest moment, el Raúl  i la Gemma van ser inseparables i compartien el seu amor pels llibres i personalment.

I van passar els dies, mesos i un any i es van casar, i tot gràcies al amor i a un llibre.

Mª. Cristina Ruz (2n d’ESO)

 

 

EL LLIBRE DE LA MEVA VIDA

La Kaira era una noia normal i corrent, de catorze anys, trapella però no dolenta, i molt curiosa.

Un dia va quedar amb una amiga seva a la biblioteca per fer un treball. La Kaira veient que la seva amiga no venia, se’n va anar a comprar un refresc a la planta de dalt de la biblioteca. Al costat de la màquina de refrescos hi havia una porta que deia “PROHIBIT EL PAS”, però per la Kaira volia dir que darrere la porta hi hauria coses divertides.

Quan va obrir la porta, va veure que totes les prestatgeries eren plenes de llibres vells i plens de pols, i se’n va anar dient: Bah!, aquí no trobaré res d’interessant. Però quan ja se n’anava, va sentir un soroll darrere ser, era un llibre vell i sense títol, molt lleig. El va voler deixar a la prestatgeria, però quan el va agafar, un calfred li va recórrer l’esquena de dalt a baix.

Va obrir el llibre i va llegir la primera pàgina: “En aquest llibre et quedaràs, i fins que no l’acabis no en sortiràs”.

A la Kaira no li va fer gens de por perquè pensava que algú ho hauria posat allà per fer-se el graciós.

Llavors una llum vermella la va envoltar i la va transportar a un món molt diferent del nostre. Era un món de fantasia, un món en què els somnis es fan realitat.

De sobte, un home de color lila amb taques taronges muntat en un ratolí gegant se li va apropar i li va dir:

—T’estem esperant des de ja cinc anys, però l’espera ha valgut la pena. Hem estat esperant durant molt de temps a que et decidissis a obrir aquest llibre, i poguessis tancar les portes del mal que han sigut obertes per un dimoni, i així podrem tancar a l’infern tots els dimonis que fan que els somnis agradables es converteixin en malsons esgarrifosos.

—Però què puc fer jo si només sóc una nena de catorze anys! —va dir la Kaira.

—Amb la força del teu cor pots fer moltes coses —va dir l’home de lila—. Em presentaré, em dic Kerumu i conjuntament amb uns altres dotze membres sóc un dels guardians de les portes del mal.

—Ara t’hauràs de preparar per vèncer en Joboru, el rei dels dimonis.

A continuació, en Kerumu va portar a la Kaira amb unes dones que s’encarregarien del seu aprenentatge. En Kerumu li va dir que només tindria tres dies per preparar-se. Les dones li van ensenyar totes les tècniques que sabien per poder vèncer als dimonis, i també li van dir que els dimonis agreixen quan una persona o animal mor i és oblidat per la persona a la que ells més estimen. La seva ànima no descansa en pau i es converteixen en dimonis plens d’odi i amb ganes de fer mal a la gent.

Van passar tres dies i va arribar el dia de l’enfrontament. La Kaira estava nerviosa però decidida a plantar-li cara a aquell dimoni.

Es va trobar amb en Joboru cara a cara.

—Encara ets més lletja del que recordava- li va dir en Joboru. La Kaira es va quedar en blanc pensant que voldria dir en Joboru, i ell aprofitant que estaba distreta se li va llençar a sobre adoptant la forma d’un gos ferotge. La Kaira va forcejar i va aconseguir que no li mossegués. Va tenir temps de mirar-lo als ulls i llavors va dir:

—Orió, quiet sóc jo, que no em reconeixes?

El gos es va parar ne sec i va adoptar un altre cop la forma de dimoni.

—Tu ets l’Orió, el gos que tenia quan era petita i se’m va morir ara fa cinc anys —va dir la Kaira.

—Però què dius, ximple —va contestar-li el dimoni.

—Com pots estar tan segur d’això —va protestar ella.

—Estic tan segur perquè sóc dintre seu i sé que no té forces, ell i jo plegats et destruirem.

—Ah sí? Doncs que sàpigues que si em mates també destruiràs al teu gos estimat —va dir en Joboru.

Llavors va venir en Kerumu i li va donar una poció a la Kaira dient que aquesta poció no li faria mal a l’Orió però destruiria al dimoni.

La Kaira li va llençar la poció a en Joboru, i ell va desaparèixer entre una cortina de fum. Quan la cortina de fum va desaparèixer, la Kaira va veure una ombra que semblava la d’un gos.

Aleshores l’Orió va aparèixer i la Kaira va poder tornar al seu món, i per recompensa d’haver-los salvat, els guardians li van concedir el desig de tornar a casa amb el seu gos Orió. (Perquè diguin que en els llibres no n’hi ha de sorpreses).

Miriam García Gallego (2n d’ESO)

 

 

EL LLIBRE PERDUT

 

Hi havia una vegada una noia a qui li encantava llegir. Aquesta noia, de 14 anys, es deia Roser i sempre duia un llibre a tot arreu.

Un dia, llegint al parc, es va adonar que s’havia oblidat uns apunts a classe; els necessitava per estudiar! Llavors va deixar el llibre a un racó del banc i va marxar corrents cap a l’institut.

Quan va tornar al parc només hi havia uns nens i unes nenes jugant amb la sorra, els gronxadors, les bicicletes i les seves mares, i també gent gran passejant, però de llibres, res de res.

Va arribar a casa entristida perquè havia perdut el seu millor amic, el seu llibre preferit. No va tenir ganes de sopar ni de veure la televisió, simplement es va anar a dormir pensant en el que havia perdut, el seu tresor mes valuós.

Al següent dia, desprès de sortir de classe, va tornar al mateix lloc, al parc. Tot seguia igual, els nens petits jugant, les mares vigilant-los, els avis passejant... però seguia sense aparèixer el llibre.

Van passar els dies i sempre es feia la mateixa pregunta, hi serà el llibre? I la resposta no canviava, sempre era la mateixa, un no.

La noia es va donar per vençuda i va intentar oblidar aquell fet, ja no llegia, no passava pel parc i ni se’n recordava del llibre perdut.

Al cap d’un parell de masos, ella va passar pel parc i va trobar un llibre al racó d’un banc, al principi no li va fer gens de cas, però s’hi va fixar  que era el llibre hi era al mateix banc on el va deixar ella.

Es va anar apropant, a sobre del llibre hi havia una nota que demanava disculpes perquè l’havia agafat el seu fill petit i ella no es va donar conte, però no l’havia pogut portar fins ara perquè havia tingut que fer un viatge de treball.

A la Roser, li havia tornat les ganes de llegir-se llibres i més llibres sense parar, com feia temps enrera.

 

Irene Martínez (2n d’ESO)

 

ELS BARDERS

 

Tot va començar un dia de pluja i de tempesta. Jo estava en casa meva fent els deures de vacances. Quan els vaig acabar tots vaig jugar una mica a la Play 2, però estava  molt avorrit i la vaig deixar de seguida. Llavors se’m va ocórrer de llegir un llibre que tenia a casa. Estava brut i ple de pols. El vaig netejar i vaig començar a llegir-lo, llavors em vaig adormir. En vaig despertar en un lloc molt estrany, que mai no havia vist. Hi havia molta vegetació i també hi bufava un aire molt fresc. Llavors em vaig aixecar i vaig ficar-me per un forat negre que hi havia al   terra. Vaig arribar a un lloc on hi havia moltes criatures petites. Jo els vaig preguntar on era i com es deien  ells. Em van dir que estava a la fi del món i ells eren els barders. Jo em vaig quedar parat perquè el títol del llibre que em volia llegir a casa meva es deia així. Llavors l’única explicació era que m’havia ficat dins el llibre i ara formava part de la història. Les criatures em van dir que m’ajudarien a tornar a casa meva. Ells em van dir que hauria de lluitar amb un monstre molt ferotge per anar al gran castell, on hi havia un mag que em podria ajudar a tornar a casa. El monstre vigilava el castell per què no hi entrés ningú. Els barders em van fabricar una armadura, un escut i una espasa per què lluités amb aquella criatura de què parlaven. Vam començar el camí cap al castell i vam travessar cascades, aiguamolls, muntanyes, etc.

Els barders em van dir que ja estàvem a prop. Estàvem travessant un pont llevadís que hi havia quan ens va saltar al damunt un enorme drac que no ens deixava passar.

Llavors els barders van dir que hauria de lluitar amb ell. El drac tenia escates molt dures i tirava foc per la boca. Llavors vaig veure una gran caixa, que pesava moltíssim, la vaig escalar i m’hi vaig posar al damunt. Llavors el drac va llançar foc i la corda que la sostenia es va trencar i va caure damunt del monstre. La caixa va aixafar-lo i nosaltres vam entrar dins del castell. Vam pujar les infinites escales fins que vam arribar fins una porta que estava tancada amb pany i clau. Jo vaig utilitzar l’espasa que m’havien fet els barders i vaig trencar el forrellat. Vam obrir la porta i el mag era allà. Jo li vaig preguntar si em podia ajudar. El mag em va dir que sí. Em va dir que em posés damunt d’una plataforma que hi havia i digués la paraula “àgores”, però el primer que vaig fer va ser dir adéu als barders i llavors vaig pronunciar la paraula “àgores”. Llavors em vaig adormir. Quan em vaig despertar vaig aparèixer a la meva habitació i amb el llibre obert per l’última pàgina. Jo creia que era un somni, però vaig sentir la veu dels meus amics del llibre, els barders que cridaven des de dins de les pàgines.

 

Sergio Toral Juan (2n ESO)

 

LA VENJANÇA DELS CONTES

 

Fa molt de temps en un país molt petit hi havia un nen al que li agradaven els contes moltíssim, però mai no els explicava a la gent que coneixia; era un nen fill de pares rics que invertien molts diners perquè cada dia algú expliqués un conte nou al seu fill. Vivia feliçment en la seva mansió, però una vegada una anciana bruixa va ser enviada a la mansió del noi i li va explicar un conte, i en acabar li va dir el següent: “ guardar-se els contes per a un mateix està molt mal fet, i per fer que expliquis tots els contes que t’han dir amagaré un llibre amb poders màgics dintre la mansió. Pel teu bé serà millor que els expliquis”. El noi no li va fer cas i la bruixa va desaparèixer. Van passar molts anys i cada dia , un conte nou i el llibre que la bruixa va deixar amagat s’anava omplint d’una paraula màgica per conte que li deien. El noi no explicava res. El dia del tretzè aniversari del noi, a la nit, el llibre es va omplir i va cobrar vida per art de màgia. Va anar a una de les habitacions més properes a l’habitació del noi i la va destrossar completament: va estripar cortines, va trencar figuretes de porcellana gerros, etc.

Al dia següent, el llibre va cometre un assassinat: va assassinar el dels servents mes propers al noi i amb la sang del mort va escriure en una paret: “JO SOC L’ESPERIT DE VENJANÇA DELS CONTES”.

El noi al llegir això es va espantar moltíssim i va fer que la bruixa visités el noi i el lliurés del llibre però la bruixa no podia fer res i li va respondre: “jo no puc fer-hi res; el llibre et perseguirà i t’intentarà assassinar durant tants dies com paraules té i és indestructible”, i la bruixa se’n va anar. Al dia següent, el seu pare i la seva mare van ser assassinats en la seva habitació, i a la nit següent el noi va morir per causes inexplicables.

La Kika era una noia a la que li agradaven molt els llibres en els que apareixien éssers fantàstics. També era una amant de la natura, i quan se li ajuntaven les dues coses en un somni,  somiava amb follets, fades, elfs... dels boscos, passava unes nits “estupendes”. Un dia va anar amb els seus amics a la muntanya que tenien al costat del seu poble. Aquell diumenge el sol brillava, tot i que la nit anterior havia caigut un gran xàfec.

Tots sis amics es van trobar a les nou del matí a ca la Kika, quan van estar tots van començar l’excursió. A les onze, havien caminat molt i van decidir parar i esmorzar. Havent acabat, van seguir el seu camí. Sense adonar-se’n es van anar desviant fins que van acabar en mig del bosc. A la Kika, que anava l’última, li va cridar l’atenció una cosa, estava en els peus d’un arbre, era un llibre. Era molt insòlit el que li havia passat, el llibre no estava mullat de la pluja de la nit abans, i tot i estant en les grans arrels d’aquell roure, no estava humit.

Els altres de la colla anaven tan engrescats  amb els acudits que explicaven que no es van adonar que la Kika s’havia quedat enrere.

Ella va agafar el llibre. A la tapa hi havien  tot tipus de personatges fantàstics: fades, nans, follets... “El bosc Citsàtnaf” era el títol. El que era curiós era que no hi figurava el nom de l’escriptor. Es va acomodar entre les grans arrels del roure, i va obrir el llibre. De sobte, tot el seu voltant començà  a donar voltes i canviar de formes. Només l’arbre en què estava asseguda, el llibre i ella seguien igual. Va tancar els ulls uns segons, quan els va tornar a obrir, tot el seu voltant havia canviat, ara ella era de la mida d’una fulla. Els arbres i tot el que podien veure els seus ulls s’havien engrandit d’una manera descomunal. Sobtadament alguna cosa li va tocar l’esquena, ella es va girar, i va veure que hi havia uns ulls que l’observaven; de sobte van sortir del seu amagatall i van córrer. La Kika va veure que el que fugia era una noia, la Kika no s’ho va pensar dos cops i va començar a córrer a la desesperada darrere d’ella. Després de córrer molt, la noia es va ficar en un forat que hi havia i la Kika va fer el mateix. Se la va trobar arraulida en un raconet. La Kika li va estendre la mà i aquella noia la va agafar amb un somriure molt sincer a la cara.

“Hola em dic Rica”, va dir la noia amb un to feble. La Kika va fer el mateix. La Rica tenia un somriure cada vegada més gran, però sobtadament va marxar. La Kika es va girar i va veure una guineu que feia més de quaranta cossos com el seu. El seu acte reflexe va ser agafar del braç a la Rica i córrer per sota de la bèstia i tot el camí que venia a continuació. Al final van caure dins les arrels d’un arbre. Ara, en canvi, la Rica va agafar-la de la mà i la va guiar entre les arrels fins arribar a una porta.

—Això t’agradarà —va dir la Rica.

En obrir la porta es va trobar amb un munt de follets asseguts en taules plenes de menjar. Al cap portaven un barret de color verd ornamentat amb trèvols. També hi havia una pancarta on posava: “Benvinguda, Kika”. Va quedar bocabadada. La Rica la va fer entrar en una sala per parlar amb ella. La Kika encara amb la mirada perduda de la sorpresa que s’havia portat, va seure al terra.

—Tu llegeixes molts llibres en els quals hi surten molts éssers fantàstics. Aquelles històries, són les coses que ens passen a tots nosaltres: follets, fades, nans... Aquest llibre estava destinat a que el trobessis. És el llibre que et transportarà del teu món al nostre. Nosaltres també hem llegit molt sobre tu, i en sabem moltes coses. Vam pensar que conèixer-te en persona no estaria malament, i potser a tu també t’agradaria conèixer, veure i tocar als personatges dels quals has llegit la història.

Tot es va quedar en silenci durant uns segons, cap de les dues va dir res, fins que la Rica va tornar a parlar:

—Hem preparat un gran banquet, i hem convidat a tots els fagres d’aquest bosc. Si us plau et pots quedar a dinar?

—Què són fagres?

—Són el que diries éssers fantàstics.

La Kika sense saber del tot si estava somiant o no va confirmar la seva assistència.

Durant tot el dinar van parlar amb ella un munt de fagres, i ella va fer moltes amistats, realment semblava que estigués en un somni. Quan es va fer tard va marxar d’allà obrint el llibre un altre cop. Un cop al més, com a mínim, els anava a visitar, i quan no els visitava, en comptes d’obrir el llibre per la pàgina 1, l’obria per la 2 i es comunicava amb ells escrivint.

 

Naila Albarracín Ferrando  (2n d’ESO)

 

UN LLIBRE QUE VA DE MÀ EN MÀ

Em van imprimir i enquadernar en un petit taller, a sota de la llibreria “llibres del barri”. Era una llibreria petita, que es va crear al 1906, l’única al barri. Els llibres que fabricaven no tenien cap dibuix, ni colors, però era famosa per les seves enquadernacions en pell, i si el client ho volia, personalitzades, i les lletres, de perfecte acabat. Aquesta llibreria no comprava llibres, tots els que tenien eren fets per ells mateixos, la família Carreró, la propietària d’aquella llibreria... A mi em van enquadernaren 1907, en pell i les lletres daurades, per dins lletra negra. Em van posar en un prestatge no gaire alt. Un dia, una nena que va venir a la llibreria es va fixar en mi, i li va preguntar a la llibretera de què tractava. La llibretera va dir que jo era un llibre d’aventures d’un pirata, escrit pel mateix pirata. La nena es va entusiasmà, em volia comprar, però no tenia prou diners.

Cada dia em venia a veure... fins que poc després van començar a vendre tots els llibres i no en feien més, perquè tancaven. La gent preguntaven el meu preu, però la llibretera li deia que jo estava reservat, fins que va arribar la nena, i la llibretera em va regalar. La nena, tota contenta, em va portar a casa seva; no era una casa gaire rica però, jo estava content. Després de travessar el menjador, vaig arribar a l’habitació de la nena. Em va obrir amb molta cura, i em va començar a llegir en veu alta, i escoltava, per primera vegada, el que duia escrit.

Unes setmanes després, la nena em portava entre els braços tota trista, els seus pares estaven empaquetant totes les coses, es mudaven. La nena em va portar al carrer, a fer l’últim passeig, i vam passar per la llibreria, ja l’havien tancat, i estava plena de pols, i amb un rètol dient que es venia. Un cotxe al costat de la nena es va aturar, i el pare li va dir que ja s’anaven a un altre lloc.

Va passar el temps en la casa nova, més gran i més bonica. La nena va créixer i va fer una carrera, i se’n va anar a Londres, amb mi a la maleta.

Un dia, la noia estava treballant al seu despatx i va escoltar a la radio que a Espanya, una guerra havia esclatat, una guerra civil. Corrent va agafar el telèfon per trucar a la seva família, i es va assabentar que el seu pare havia mort, i la seva mare li va dir que esperés a Londres, que era més segur. Després de tres anys, la noia va tornar a Espanya perquè la seva mare estava més malalta que mai, i encara que després d’arribar seria molt difícil sortir, va agafar l’avió amb mi a la mà.

Poc després d’arribar, la mare es va morir. Després de molt de temps, la meva noia es va casar, i em va portar a casa seva, en el mateix barri on m’havia comprat, la botiga de llibres ara era una pastisseria i cada matí la noia hi anava a comprar pastes. Un dia va tenir una nena, molt bonica, que quasi mai plorava.

La nena anava fent-se més gran i la noia, vella. Quant la nena era gran, la “noia” em llegia una mica a la seva nena, que es dormia, i la mare em llegia tot per ella sola.

Molt de temps va passar, i la meva “noia” que jo l’havia vist de petita, ja era vella, i es cansava molt, ja no corria, ni jugava... la seva filla es va fer gran i treballava a una farmàcia, jo tenia les pàgines grogues, i la meva tapa de pell, ja no brillava, les lletres daurades anaven perdent el seu color. Una tardor, la meva “noia” em va dir que em llegiria per última vegada, quant va acabar, va tancar els ulls. Al de matí la seva filla em va agafar, i vaig viure moltes generacions, i em tenen com un tresor, encara que no faci goig.

 

Alba Cano Gallegos (2n d’ESO)

UN LLIBRE, UN RECORD

Encara me’n recordo de l’última vegada que vaig veure el meu avi, va ser quan jo tenia onze anys. El meu avi sempre viatja pels països més exòtics i fantàstics del món, i jo sempre el veia cada tres anys. Ell sempre em portava records de les seves aventures, encara els conservo: un queixal de cocodril d’Egipte, una màscara d’algun lloc d’Àfrica, una ploma de una reserva d’indis a Nord Amèrica... i pocs més però el que més em va agradar va ser l’últim, un llibre.

L’avi va arribar el dia del meu aniversari, quan jo feia els onze anys. Quan el vaig veure el primer que em va dir va ser:

—Felicitats!! Té, el meu regal.

L’avi tornava d’un viatge del  Perú, i jo no  podia imaginar-me què em podia portar d’allà.

El regal estava embolicat en pell d’animal, quan el vaig obrir vaig descobrir que era un llibre, el vaig mirar, era molt bonic. Tenia dibuixos inques, però em vaig desil·lusionar, a mi no m’agradava llegir, a més em seria molt difícil llegir-me aquell llibre amb el paper groguenc i aquella lletra tan complicada, però li vaig donar les gràcies i vam parlar de les seves aventures al Perú. Em va explicar que aquell llibre el va elaborar especialment per a mi un home que  coneixia tots els costums, creences, llegendes i contes peruans, i que volia que aprengués tota la cultura d’ un poble ja extingit com són els inques. Al mes següent, el meu avi  va marxar a una nova aventura cap a l’Índia. Llavors vaig intentar llegir el llibre, i em va agradar, tractava sobre històries inques, de guerrers, animals sagrats, grans palaus.....

Han passat tres anys, i m’he llegit el llibre cinc vegades, i cada vegada que el miro em recorda el meu avi. Aquest any, ell vindrà pel dia del meu aniversari quan faci els catorze anys, i estic impacient per veure que em regalarà, i... si és un llibre, millor.

Elena Pazo Murillo (2n d’ESO)

 

 

UN LLIBRE ESTRANY

Dafne era una noia de 13 anys que vivia a Barcelona a qui li agradava molt aprendre coses sobre els déus grecs ja que el seu nom i el seu pare eren grecs. Sempre estava traient informació dels llibres o preguntant-li al professor. Però un dia va desaparèixer misteriosament en una biblioteca que hi ha al costat de casa seva. Estava sola i buscant un llibre quan de sobte va sentir un soroll. Era un llibre que havia caigut d’una prestatgeria. El va agafar i va mirar la tapa. Era curiós però no va veure cap títol, estava ple de pols i era molt vell. Quan el va obrir una llum molt forta li va fer tancar els ulls. Llavors va desaparèixer i tan sols va deixar aquell llibre tan estrany a terra. Com que mai s’ ha sabut res del que va passar fa dos anys en aquella biblioteca, la van tancar perquè ja havien passat coses com aquesta. Però jo estic segura de que encara està sana i estàlvia en algun lloc d’aquest món. Sempre he cregut que eren ximpleries el que deien de que l’havia xuclat un llibre però fins fa poc ho he cregut del tot. Us explicaré el que em va passar.

Era el mes de març en un dia de molta pluja i boira. Jo corria cap a casa meva quan em vaig parar davant de la biblioteca tancada. Hi havia un forat bastant gran per on podia passar. Com que tampoc tenia pressa vaig entrar. Era tot molt fosc, no es veia res i hi havia molts llibres per terra. Justament vaig entrebancar-me amb aquell llibre i com que volia saber que hi havia escrit el vaig obrir. Casualment em va passar el mateix que a la Dafne, una llum em va fer tancar els ulls i quan els vaig obrir estava en un camp ple de flors i d’arbres, el cel estava blau i hi havia un riu d’aigua molt neta: estava dins el llibre. Allò semblava el paradís, era com un somni però hi havia algú observant assegut en l’ombra d’ un arbre. Era la Dafne! Vaig córrer fins arribar a ella i li vaig preguntar:

—Ets la Dafne, oi?

Ella es va quedar parada, no sabia què dir però va treure forces i va contestar:

—Sí, i tu qui ets, què fas aquí?

Li vaig explicar tot i de sobte va fer un salt i va cridar:

—Oh, nooo! Ja és aquí! Corre i amaga ’t darrere un arbre!

—Què passa?

—Després t’ho explico! Vine, ràpid!

Em vaig amagar tal com ella em va dir i vaig veure que el cel es posava negre de cop i volta. Quan va passar i el cel es posava una altra vegada  d’ aquell blau tan bonic, em va explicar el que passava. No m’ ho podia creure! Deia que des de que va entrar dins el llibre no ha pogut sortir mai a causa d’ un déu anomenat Hades, déu        d’ultratomba, déu del més enllà. Deia que no era l’ única que no podia sortir, que hi havia dues persones més, l’Iris de 16 i              l’Hermes de 17 anys, ja que cada any el llibre xuclava algú. Li vaig preguntar que si hi havia alguna manera de que poguéssim sortir    d’allà i em va dir:

—Hi ha una manera però mai ho he aconseguit.

—Digues-la i a veure si podem fer alguna cosa.

Em va explicar el que podíem fer. Havíem  de rescatar els seus amics que estaven tancats al castell subterrani d’ Hades perquè a més que eren els seus amics, tenien poders màgics. Durant tot el temps que han estat tancats al llibre han hagut de defensar-se com han pogut. Hecate, deessa de la màgia i encanteris, els va encomanar poders perquè poguessin sortir d’ allà ja que ella no podia treure’ls  del llibre directament. Si ho feia tenia l’ obligació de deixar els seus poders i tornar-se una persona normal i corrent. Dafne no tenia aquells poders tan fantàstics però era intel·ligent i sabia molt sobre déus grecs. Llavors ens van posar a pensar com podíem trobar i entrar en el castell d’ aquell malvat déu:

—Ja ho tinc! Ja sé on és el castell d’Hades! —va cridar la Dafne.

Em va dir que el castell estava sota un arbre vell i sense fulles que estava apartat d’ aquell entorn tan bonic. Vam anar fins a aquell arbre tan trist i ens vam parar davant d’ell. Hi havia una porta en el tronc i sense pensar-ho dues vegades vam entrar sense por. Allò estava molt fosc i es respirava un ambient tenebrós. De sobte es van encendre unes espelmes i es veia un passadís que semblava que no s’acabava mai. Quan a la fi va acabar aquell passadís vam entrar en una sala immensa.

Hi havia un tro i una gàbia molt gran on vam poder veure l’Iris i l’Hermes. Hades no hi era i llavors vam aprofitar per alliberar-los i quan estàvem a punt de marxar va aparèixer aquell déu tan dolent. Però Hermes i Iris ja havien après a utilitzar els seus poders i van fer un encanteri per poder-lo paralitzar un quart d’ hora aproximadament. Havíem d’ anar-nos-hi de pressa. Vam arribar al costat del riu, no hi havia temps de presentar-nos, ja el cel es tenyia de negre, ja s’ acostava Hades. Llavors l’Hermes i l’Iris van dir unes paraules màgiques: “Nosaltres volem somiar, vent, fes-nos tornar”. Tots quatre vam flotar en l’ aire. Era una sensació molt bonica però Hades ens seguia i en el moment que estava a punt d’agafar-nos vam caure a terra.

Però érem en un lloc diferent, érem a la biblioteca! Havia funcionat i ens vam posar molt contents. Després de que Dafne em presentaria als seus amics, vam seure a terra i vam decidir fer un pacte: mai ningú de nosaltres no hauria de dir on hem estat tot aquest temps perquè si ho fèiem moltes persones estarien interessades en aquest llibre i els passaria el mateix que a nosaltres. Ens vam donar una abraçada i cada un va tornar a casa seva.

Al dia següent deien a tots els mitjans de comunicació que el noi i les dues noies que havien desaparegut han tornat a casa seva ja que per a ells havien passat anys i per a mi només un dia. Mai han dit on havien estat tot aquell temps. Llavors van tornar a obrir la biblioteca que misteriosament el llibre aquell tan estrany havia desaparegut. Ja fa un any d’ això i el llibre segueix desaparegut però es el millor per a tots, així ningú no es tancarà dintre seu.

Laura Guerrero Segura  (2n B)

 

UN LLIBRE QUE VA DE MÀ EN MÀ

Aquesta és la història d’un llibre misteriós que va anar d’Occident a Orient i d’Orient a Occident de mà en mà.

Era l’any 985, en un petit monestir encara en construcció on es trobava un llibre que, segons la llegenda, va ser escrit pel mateix Sant Jeroni. El llibre era custodiat pels monjos que vivien en el monestir i només ells sabien els poders que s’amagaven dins del llibre. Ells i.... la murtra, que creixia al bell mig del pati del monestir. Tot era clama fins que Abuamir Mohamed Almanzor va decidir trencar la seva pau i atacar Catalunya.

Almanzor estava irritat perquè el comte Borrell havia escapat al setge de Barcelona i va arrasar la plana de Barcelona per destruir cases de pagès, molins i tot el que pogués facilitar la subsistència de la ciutat. Així és com va arribar al nostre monestir.

Un pobre que demanava almoina va recomanar als monjos que se n’anessin del monestir, que encara podien fugir de l’ira d’Almanzor. Els monjos van decidir que ells no abandonarien el seu monestir vingués qui vingués. Entre tots van escollir un dels seus germans: el més jove, fra Isaies, que encara no tenia els disset anys. Li van encomanar una responsabilitat molt gran: escapar i salvaguardar amb la seva vida el llibre i la talla de fusta que presidia l’altar de la capella. Les tropes d’Almanzor estaven ja a la porta del monestir. Els cavalls se sentien esbufegar. Els homes cridaven i la veu d’Almanzor ordenava cremar el monestir. Isaies sortia per la porta de darrera on els monjos donaven el menjar als pobres mentre sentia els crits dels seus germans. Volia tornar a entrar per ajudar-los quant l’abat li va dir.

—No entris! Has de salvar el nostre llibre! Vés-te’n!

Isaies corria muntanya avall. Es va girar per veure si el perseguien i va veure les flames i el fum que sortia del monestir. Corria i corria. Ja no li quedaven forces i, quan va arribar al poble, va veure morts i més morts, fum, flames, i els homes d’Almanzor... El van agafar i el van portar a la tenda del seu cap. A ell, el llibre i la talla.

Almanzor estava ferit d’un costat. Era una ferida greu, però encara així continuava donant ordres a les seves tropes. Va veure el llibre. El va agafar i es va posar a llegir-lo. Almanzor havia estudiat llatí a la universitat de Còrdova quan estudiava teologia i jurisdicció. De sobte va sentir que la ferida començava a tancar-se i es va aixecar la bena que la cobria i va comprovar que la pell estava intacta. Sorprès va decidir portar-se el llibre i la talla a Còrdova.

A la seva arribada a la ciutat, s’assabenta que el seu nebot primogènit del seu germà, està molt malalt, a punt de morir. Va decidir que enviaria un dels seus soldats, el més ràpid, a portar-li el llibre sant al seu nebot.

El seu soldat va embarcar-se amb el llibre. En arribar a Tunícia, va pujar en un cavall, anava canviant de cavall perquè no és cansés. El soldat cavalcava de dia i de nit per muntanyes i deserts amb el llibre a les espatlles. En arribar al poble de Sidi Busaí, l’esperaven dos homes.

Quan anava entrant al poble, tothom el mirava, però ell, només estava pendent del seu voltant. Les cases eren blanques, amb les portes i les finestres blaves, totes iguals. El guia que el portava fins a casa d’Almanzor li va explicar que les portes que portessin dos picaportes eren perquè a dins de la casa vivien dues famílies. I si havia un sol picaporta era perquè només hi vivia una família. Ell li anava dient: “Un picaporta, una família; dues picaportes, dues famílies”.

Ell estava sorprès que, al final d’un carreró estret, s’eixamplava i es veia una casa enorme on hi havia dos picaportes, que significava que hi vivien dues famílies, la d’Almanzor i la del seu germà.

En arribar a la porta, l’esperava la dona del germà d’Almanzor. Li agafà el llibre, tancà la porta i se’n anà corrents.

El germà d’Almanzor va llegir el llibre i el seu fill es va aixecar com si res no li hagués passat. El nen molt content com la seva família, va anar a jugar al pati de la casa.

La criada va robar el llibre sagrat i el va vendre a un mercader jueu dient-li que el llibre tenia uns poders que feien curar la gent.

El mercader va anar a Roma amb el llibre, el va portar al Papa de Roma, ja que pensava que li vendria per molt bon preu. Així va ser, i el llibre es va quedar a Roma.

El llibre va quedar al Vaticà custodiat segles i segles. Amb el pas del temps, no se sap què amaga el llibre sant, només ho sap qui l’ha tingut en les seves mans.

I allà és, sense que ningú en sàpiga. En una cambra custodiada per cinc guàrdies del Papa. La gent pensa que és llibre valuós, com tants que hi ha al Vaticà, però ningú no sap què amaga el misteriós llibre de Sant Jeroni.

Cristina González (2n d’ESO)

[Aquests escrits van estar publicats a la revista Sota el cel del Puig, núm. 20, juny de 2004.]

[1] Al número anterior de la nostra revista, amb motiu de la Diada d’Ensenyament, que va estar dedicada al llibre, vam publicar una sèrie de comentaris sobre llibres; aquestes històries també són una aportació a la Diada.