Un dia vaig rebre un missatge
Un dia vaig rebre un missatge
¿Mai no us ha passat que voleu estudiar i no podeu per estar pensant en alguna cosa per molt simple que sigui? A mi m’acostuma a passar. Veig una taca i penso en ella, coses així de simples.
Un dia estava intentat estudiar, però, com he dit abans, no podia i em vaig quedar mirant un petit dibuix que la meva germana va pintar un dia que ella no podia estudiar. Doncs, bé, primer vaig començar a preguntar-me què seria aquell dibuix... Vaig dir moltes coses, com ara una pilota, un CD... Coses així. Però com que allò m’avorria, vaig pensar en alguna cosa més interessant. Aquell dibuix semblava la silueta d’un noi, així que em vaig inventar una història. Vaig començar amb la més típica i senzilla. Ell era el meu amic i m’agradava, però vaig decidir fer-la més interessant...
Un dia vaig rebre un missatge, em va portar temps agafar-lo, però creia que era la pesada de la meva amiga que no para d’enviar-me missatges per veure si pesca alguna cosa, és una mica cotorra. Al cap d’una estona vaig haver de veure el que deia. La meva sorpresa va ser quan el vaig llegir. Era un poema i, a sota, un text. Tot feia pensar que no era de la meva amiga i que tampoc era per a mi. Deia:
Asomaba a sus ojos una lágrima
Y a mis labios una frase de perdón;
Habló el orgullo y se enjugó su llanto,
Y la frase en mis labios expiró.
Yo voy por un camino; ella, por el otro;
Pero, al pensar en nuestro mutuo amor,
Yo digo aún: —¿Por qué callé aquel día?
Y ella dirá: —¿Por qué no lloré yo?
“Espero que t’hagi agradat aquest poema. És el que ens va passar l’altre dia. Va parlar l’orgull, ho sento per les coses que et vaig dir, no les pensava. Suposo que tu tampoc no les vas pensar. Entenc que no m’agafis el telèfon però he de parlar amb tu, sis plau, aquest missatge és l’últim que t’escric. Si no em contestes, pensaré que ja no m’estimes i no et molestaré més. T’estimo molt.”
Se’m va trencar l’ànima només veure-ho. Però el primer que vaig fer va ser copiar-me aquell preciós poema de Bécquer. Un dels més macos que he vist a la meva vida. I pensareu que en aquell moment vaig ser tonta per no trucar-lo i dir-li que ho tornés a intentar, però no vaig fer res i me’n vaig anar a dormir. (La veritat va ser que la meva mare em va trucar per anar a dinar i em va interrompre la història; llavors no vaig tenir temps d’acabar-la i vaig escriure ‘me’n vaig anar a dormir’ perquè era el que em va passar pel cap. Bé, doncs, al dia següent, alguna cosa se’m removia a l’estómac. M’odiava a mi mateixa. Com podia haver deixat que aquell noi sofrís d’aquella manera... Així que vaig decidir arreglar la història només arribar a casa meva. Quan anava de l’escola a casa meva, vaig passar pels edificis que estan fent de protecció oficial a Santa Coloma, prop d’on jo visc, i vaig veure un noi molt trist. Vaig pensar que era ell i me’n vaig anar corrent a casa...).
Quan vaig arribar-hi, vaig anar directament a agafar el mòbil i el vaig trucar. Va sonar una veu trista, apagada, però ben bonica i amb esperances. Vaig contar-li tot i, plorant, ell em va dir que m’ho agraïa, perquè les seves esperances que ella contestés s’anaven perdent, però que ara que jo li havia trucat, tenia una altra oportunitat. Jo li vaig dir que m’havia preocupat molt amb el seu missatge i que sabia que ho estava passant malament per aquelles paraules tan sinceres. Em va dir que em trucaria si passava alguna cosa.
Em vaig posar molt contenta amb el que em va dir. (La veritat és que volia saber com acabaven les coses entre aquells dos; la meva història havia d’acabar bé.)
Van passar dues setmanes més i jo estava molt preocupada perquè no m’havia trucat: li hauria passat alguna cosa? No crec. El que passava era que no volia parlar amb mi; la veritat és que ho comprenc; jo no trucaria a una desconeguda per contar-li la meva vida, ¿o sí? Però volia saber d’ell. Així que, pensant i pensant, se’m va ocórrer una idea. Jo li enviaria un missatge, però com si no fos per ell, llavors jo aprofitaria el moment i li preguntaria com estava. Doncs, bé, ho vaig fer i, al cap de cinc minuts, va trucar. Em va dir que m’havia confós, que ell no era la Carla, i li vaig donar les gràcies. Li vaig dir que era una despistada. No li vaig poder preguntar sobre el que li havia passat. Em vaig quedar tallada, sense paraules, però abans de penjar ell, em va recordar la promesa que em va fer de dir-m’ho tot, i així va ser. La seva núvia no volia seguir amb ell. No va voler fer-li cap mal més i posar-li excuses cada vegada que volia veure aquell del qual en realitat ella estava enamorada. Mentre m’ho explicava, la seva veu es va posar trista, però em va dir que ja s’havia reformat una mica. El que més em va agradar, va ser que em va dir que li agradava parlar amb mi i em va donar el seu compte per parlar amb mi pel “Messenger”. (Suposo que sabeu què és el “Messenger”, és com un xat però sense molta gent. Solament hi parles amb gent que tu coneixes o amb gent que creus que pots confiar-hi.)
Com que no tenia ordinador, per la tarda, només sortir de l’escola, anava a connectar-me en algun ordinador del Centre de Recursos Juvenils Mas Fonollar. M’agradava passar la meitat de les tardes parlant amb ell. Cada vegada l’anava coneixent una mica més. Encara que no ens veiem, s’anava convertint en el meu confident; jo li contava totes les meves coses i ell a mi també.
Van passar quatre mesos i encara seguíem parlant. Però un dia, em va dir que se n’anava. La seva mare estava molt malalta i devia anar-se a l’Argentina a cuidar-la. No sabia quan vindria, però em va dir que seguiríem connectats, per carta, per telèfon, per internet... Sempre seguiríem parlant. Quan em va dir allò, la tristor em va recórrer per tot el cor. Era com si l’estigués veient tots els dies. No volia que se n’anés. No volia perdre’l i no em creia les seves paraules, que sempre parlaríem. En quatre dies no vaig agafar el telèfon, ni em vaig connectar.
Al quart dia, me’n vaig anar amb la meva germana a passejar amb la gossa pel riu, per un passeig que van fer farà uns tres anys. De sobte, em va sonar el mòbil i com que no el vaig voler agafar la meva germana, em va preguntar i llavors li ho vaig explicar. Ella em va dir que no fos tonta, perquè ella no creia que volgués anar-se’n perdent una amiga, que ell se sentiria molt malament.
Me’n vaig anar a passejar sola pensant en el que m’havia dit la meva germana. Em vaig asseure a descansar en un banc de fora que hi ha al Museu Torre Balldovina i vaig decidir trucar-lo. Estava molt preocupat per mi. Pensava que m’havia passat alguna cosa. Li vaig dir el que em passava, ell va riure i em va dir que no em preocupés, que sempre parlaria amb mi i que no deixaria de parlar amb una de les seves millors amigues.
I així va ser, però sempre per cartes, per internet o per telèfon... Sempre tindré a un amic molt especial, el meu amic imaginari.
Bé. No volia acabar aquest relat sense aclarir una cosa. Si mai no ens vam dir res de veure’ns va ser perquè jo tenia por que ell fos un tocat de l’olla o alguna cosa semblant i perdre aquella bonica amistat que s’estava formant. Suposo que a ell també li va passar el mateix. Ara me’n recordo i me’n penedeixo perquè ara sé que és el millor amic que he tingut mai.
Doncs, com que tota aquesta història procedeix del dibuix de la paret, per als que es quedin amb la intriga, diré que el dibuix era una cèl·lula. Que imaginativa!
Cristina Molina (4t d’ESO)
[Aquest relat va guanyar el primer premi de la modalitat de prosa catalana per a 2n cicle d'ESO del concurs de Sant Jordi 2004. Publicat al núm. 19 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2004.]