L'àngel salvador
En acabar de sonar les campanades de mitjanit, la Teresa despertà del seu somni profund i s’aixecà del seu altar on descansava. Quan va aixecar-se va donar una volta per la sala on es trobava, era una sala enorme i preciosa, decorada amb figures modernes i realistes, tan bon punt va veure què havia estat el seu llit fins fa poc va adonar-se que es trobava en una església. Tot seguit, va sortir de l’edifici i va poder comprovar que es trobava a la Sagrada Família (Barcelona). Un cop fora la Teresa desplegà les seves ales i vola cap amunt fins arribar i seure en una de les torres de l’església. Des d’allà va poder observar el magnífic paisatge de Barcelona, què a aquelles hores semblava una ciutat encantada. De sobte va veure com dues ombres s’acostaven cap a ella, quan van estar més a prop va poder distingir-les i comprovà que es tractava d’un noi i una noia, aquestes dues persones eren en Pol i la Iris, dos àngels del temps.
—Hola Teresa, em dic Pol i sóc un àngel del temps, hem vingut a portar-te de tornada al cel i retrobar-te amb el teu pare, perquè t’expliqui la teva missió —es presentà en Pol.
—La meva missió? —preguntà la Teresa.
—Hem esperat més de dos cents anys fins que arribés aquest moment, Teresa, ets un àngel salvador, ens has de salvar del mal que assetja en el nostre món —va explicar la Iris.
—El cel està en perill? —tornà a preguntar la Teresa.
—Sí, des de fa uns anys, la reina Ombra està intentant destruir el cel, però serà millor que tornem el cel i que el teu pare t’ho expliqui millor —va dir en Pol.
Tot seguit, tots tres van reprendre el vol i van volar fins arribar al cel, un món de pau i tranquil·litat, ple d’àngels i de totes les persones bones i de cor pur que van morir a la terra. Tots tres van passar per infinitud de núvols i edificis (fets de núvols) fins a arribar a un que era el despatx del pare de la Teresa, el seu pare era el secretari general del Senyor (qui regnava al cel). En Pol trucà a la porta i en Sebastià obrí la porta i gairebé plorà de l'emoció de tornar a veure la seva filla.
—Teresa ets tu de veritat? Que content estic de tornar-te a veure! Passeu que hem de parlar de moltes coses —digué en Sebastià tot abraçant la seva filla.
—Nosaltres també senyor? —preguntà estranyada la Iris.
—I tant sou els àngels del temps encarregat de cuidar de la meva filla, per tant teniu el dret d’assabentar-vos del que passa i si ho desitgeu de participar-hi —va contestar en Sebastià.
Un cop van estar tots dins el despatx en Sebastià començar a explicar què és el que havia passat i la missió de la Teresa:
—Fa uns dos cents anys, un àngel va profetitzar que un dia arribaria un ésser maligne per destruir el cel, però que tres àngels salvadors unint les seves forces el derrotarien. Llavors la teva mare Teresa va donar a llum tres àngels i aquests haurien de ser els qui ens haurien de salvar en un futur, però passades unes setmanes l’Ombra arribà i va intentar destruir el cel, però el Senyor utilitzà tot el seu poder per derrotar-la i a conseqüència d’això quedà molt dèbil. Però l’Ombra sabia el que deia la profecia i va jurar que es venjaria i que tornaria. Com encara no estàveu preparades les vostres germanes i tu, vaig decidir enviar-vos a la Terra per protegir-vos i perquè tornéssiu en estar llestes. A una de les teves germanes la vaig enviar a França, a Notre-Dame, i a la teva altra germana la vaig enviar a Itàlia, a San Carlino, i a tu a Barcelona, a la Sagrada Família. Però uns escamots de l’exèrcit de l’Ombra van trobar a les teves germanes i les van matar perquè no es complís la profecia. Per sort a tu no et van trobar; per tant, Teresa, ets la nostra última esperança. Fa un vint anys que l’Ombra tornà i ens està destruint, però amb el teu poder podrem derrotar-la i aquesta vegada per sempre.
—Però no se si podré fer-ho tot sola, no crec que tingui suficient poder per vèncer-la —digué la Teresa.
—Tranquil·la, filla meva, quan l’Ombra arribà molts àngels uniren les seves forces per lluitar contra ella, i encara ara podràs comptar amb la seva ajuda i amb la meva i també amb l’ajuda d’en Pol i la Iris, si volen —va aclarir en Sebastià.
—Ens hi apuntem! —cridaren al uníson en Pol i la Iris.
—Ho faré pare, us ajudaré a derrotar l’Ombra —va proclamar la Teresa.
—Bé, doncs ara escolteu bé. Demà és el dia en què segons la profecia l’Ombra s’enfrontarà als àngels salvadors, així que demà unint totes les nostres forces i amb el teu gran poder angelical Teresa la derrotarem per sempre —explicà en Sebastià.
Un cop aclarit el pla i la missió per derrotar la reina Ombra, tots quatre es dirigiren amb els àngels que formaven l’exèrcit per lluitar contra la reina. Quan van estar tots reunits van començar a entrenar-se i preparar-se pel combat de demà.
Al dia següent el mal ja es va estendre per tot el cel, tot estava cobert d’un color morat i negre en lloc del color blan i blau característics del regne. Els àngels, vestits del blanc més pur, arribaren fins un núvol enorme que faria de camp de lluita. Al cap de poc minuts arribà la reina Ombra, un dona malvada, vestida de negra amb un penjoll on guardava tot el seu poder maligne.
—Ja, ja, ja; penseu que em podeu derrotar, veig que teniu massa fe, però això es cosa vostra, quan tingui el cel sota el meu poder el convertiré en un regne de maldat i odi.-va riure l’Ombra.
—Això ja ho veurem, com l’única àngel salvadora prometo que et destruiré per sempre amb l’ajuda dels meus companys i familiars —li va contradir la Teresa.
—Molt bé, doncs que comenci el combat —va dir la reina.
El combat va ser molt dur, la reina Ombra atacava a tothom sense deixar que es poguessin defensar. Però en Sebastià va utilitzar tot el poder que li quedava i va aconseguir estabornir la reina, aleshores la Teresa centro tot el seu poder en el penjoll de la reina i el destruir.
—No! —cridà l’Ombra mentre es desfeia i es convertia en pols.
La Teresa tirà la pols cap avall en direcció a l'infern, perquè un cop allà complís la condemna que li pertocava per tot el mal que havia fet. I així la pau i serenitat tornà al regne del cel.
Núria Bueno (102)
[Aquest relat va estar publicat al núm. 36 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2012.]