Santa Georgina

 

Santa Georgina

—Com diu, Sa Majestat?—exclamà Georgina, mentre s’aixecà de cop del lloc d’on estava agenollada.

El Rei Alexandre li explicà amb pèls i senyals com, feia dos dies, mentre ella i els seus cavallers eren fora, uns bandits aprofitaren per entrar en el castell i endur-se la Princesa Lena .

—Així que han aprofitat per entrar al castell aquests dies que els meus homes i jo sortíem a l’ajut dels camperols de les terres del nord. Són uns covards- El Rei Alexandre assentí entristit.- Sa Majestat, no es preocupi. Ara mateix vaig sola a buscar aquests bandits. I tornaré amb la seva filla- sentencià ella, féu una reverència i sortí de la sala, tot sol·licitant el seu escuder per tal que li preparés el cavall.

Georgina era la capitana de l’exèrcit del Regne del Rei Alexandre. Era la primera dona cavaller de tot el Regne, i molt possiblement, de tots els voltants. Era la filla del millor amic del Rei Alexandre i antic capità de l’exèrcit: Sir Guillem. La seva mare morí al néixer ella  i el seu pare no es casà de nou, com era normal per aquell temps sinó que decidí cuidar-la sol.

Georgina, des de ben petita, s’interessà per l’art de la cavalleria. El seu pare ho trobà estrany, però tot i així, aconseguí trobar un mestre per a la seva filla. Passaren els anys i Georgina aconseguí ser cavaller. Era una cavaller excel·lent, ho posava tot en la lluita; a més, era de les persones més valentes i coratjoses que mai haguessin existit. Ben aviat, tot el Regne l’aclamava quan passava, i tothom l’admirava i l’estimava. Quan el seu pare morí en batalla, el Rei Alexandre decidí fer-la capitana de l’exèrcit.

Ara era una formosa noia de 24 anys. Era alta i quasi sempre se la podia veure amb l’armadura o si no amb alguna de les seves magnifiques túniques. Tenia els cabells castanys curts i els ulls d’un blaugrís preciós. Era valenta, generosa, cortesa, coratjosa i gens vanitosa. En conjunt, totes les característiques que es necessitaven per ser un bon cavaller.

Gràcies a la gran amistat que compartien el seu pare i el Rei, es féu gran amiga de la Princesa Lena. Eren inseparables: una no podia viure sense l’altra. Georgina sempre vetllà per ella i no suportava l’idea que algun dia la princesa s’hauria de casar amb algun dels seus nombrosos pretendents per tal de reforçar l’amistat entre els regnes. Per això, ella era la que decidia si un pretendent era bo per a la seva Princesa o si no ho era.

El Rei Alexandre anà  personalment a demanar-li a Georgina que hi anés amb alguns dels seus cavallers, ja que havia vist amb els seus propis ulls com eren de brutals aquells bandits i com n’eren de nombrosos.

Tot i les advertències i supliques del rei, Georgina no en féu cas. I aquella mateixa tarda sortí a lloms del seu fidel cavall, Acteó, en busca de la princesa. Molts camperols li explicaren quin camí havien agafat els bandits, i gràcies a això, al cap de poc ja començà a trobar-ne pistes.

En aquell mateix moment, la princesa Lena es defensava enèrgicament d’un dels bandits que intentava tancar-la a l’habitació que havia estat assignada per a ella.

—Ni t’atreveixis a tocar-me! No saps amb qui te les heus ingenu!— cridà ella i pegà un fort cop al ventre del bandit.

Ell es queixà i ella aprofità per sortir d’allà. Dos bandits més se li tiraren a sobre i ja no pogué fer res. Ella seguí debatent-se ferotgement: donava cops de puny i de peu i mossegava; fins que, finalment, la lligaren ben lligada. Allà lligada, s’acontentà d’insultar amb ardor qualsevol que se li acostés.

Aparegué el que semblava el cap de tots aquells homes.

—Voleu fer-la callar! Que ja no serviu ni per fer callar una dona!- cridà enfurismat als seus subordinats, que s’encongien en la seva presència.

—Vostè tampoc aconseguirà fer-me callar. No sabeu amb quina una us heu topat- li desafià ella.

Tal com ella havia dit, el cap dels bandits tampoc aconseguí fer-la callar. Estava a punt de matar la princesa quan un dels bandits més joves s’hi interposà.

—No ho facis Rinald! Fes-me cas —digué ell, mentre intentava calmar-lo—. Ja se’n cansarà.

Rinald el mirà, li feu cas i marxà de la petita habitació. Tots els altres bandits anaven darrere seu, només el bandit jove s’havia quedat allà, estudiant-la amb curiositat.

—I vós què mireu? —preguntà ella, amb recel.

Ell li somrigué i seguí mirant-la.

—Només volia demanar-li perdó pel que ha fet el meu cosí, en Rinald. I avisar-li que no el provoqui. És molt orgullós i estic segur que si ho torna a fer no se’n salvarà, de morir.

—I què em queda sinó morir? —respongué ella amb dignitat—. Es pot saber perquè estic aquí? —volgué saber.

—No ho sé. En Rinald la va trobar molt bonica i va decidir endur-se-la —li respongué ell.

—I això ho trobeu normal, vós?

—I tant que no! —exclamà ell, amb energia—. Ho trobo personalment horrorós princesa! El meu cosí no hi tenia cap dret a fer-li això que ha fet.

—Doncs aleshores... feu que em deixi marxar! —sol·licità ella.

—No puc fer això. Sap si algú vindrà a rescatar-la, princesa?

—La Georgina, la capitana del l’exèrcit del meu pare.

El jove bandit va mirar-la estranyat.

—Capitana?

—Sí, capitana- sentencià ella.

—Entesos. Doncs si ve, jo us ajudaré.

Ell feu mitja volta, disposat a marxar, però abans digué:

—He decidit que jo cuidaré de vós durant la vostra estància aquí. Per tant, haureu de saber el meu nom: sóc Isembard, segon cap dels bandits del Sud; cosí de Rinald, cap dels bandits del Sud.

Georgina arribà finalment a la falda de la muntanya on vivien els bandits. El seu castell es trobava a dalt de tot. Ella pujà el camí de pedra i arribà fins a les portes. Un dels vigilants li preguntà què volia.

—Vinc a buscar la princesa Lena, raptada fa dos dies per vosaltres!

Degut a la confiança que denotava, el vigilant anà a informar-ne l’arribada a Rinald.

—Cap —començà— un cavaller demana parlar amb vós. Diu que ve a buscar la princesa.

—Qui es pensa que és, aquest? —exclamà Rinald, s’aixecà de la cadira i s’acostà al seu subordinat- Fes-lo passar al patí.

El vigilant obeí i al cap de pocs minuts, Georgina i Rinald es veieren.

Estaven al bell mig del patí del castell. Tots els bandits els miraven amb curiositat, i es preguntaven qui seria el cavaller que s’havia atrevit a desafiar el seu cap.

Georgina es tragué el casc i pogué veure l’home que havia segrestat la princesa. Sentí un gran odi envers ell i digué:

—Així que és vostè el que s’ha endut la princesa Lena!

—Exactament! Sóc jo! —respongué Rinald, mentre se la mirava de dalt a baix— I vostè, qui és?

—Sóc Georgina, filla de Sir Guillem i capitana de l’exèrcit d’aquest regne.

—Tu? Cavaller? Però si ets una dona! —se’n burlà Rinald i deixà anar una riallada de menyspreu, que segons després tots els seus bandits imitaren.

—No em jutgis tan aviat!- contestà ella, avançant un pas cap a ell, amb la seguretat que presentava sempre en la batalla. —Que sigui una dona no vol dir res!— Ell volgué refutar aquell comentari, però ella no li deixà i continuà.

—Vinc a demanar -vos que torneu la princesa al seu pare, el Rei Alexandre. No teniu cap dret a tenir-la aquí tancada.

—I passarà res si decidim no torna-la al seu pare? —s’escoltà de fons entre rialles.

—Si això passa enviarem immediatament tot l’exèrcit. I estic segura que no hi tindríeu res a fer.

Tots callaren uns segons, fins que Rinald trencà el silenci amb aquestes paraules:

—He decidit donar-vos una oportunitat! Fem un tracte, farem un combat a mort. Si vós em mateu, podreu tornar la princesa al seu pare... però si jo us venço morireu i la princesa es quedarà aquí. Que me’n dieu senyora, accepteu?

Georgina acceptà, es posà el casc i començà el combat. Els bandits es mantenien a una distancia prudencial, però això no feia que no seguissin el combat amb entusiasme. Estaven convençuts que el seu cap venceria i, per tant, es permetien cridar ofensives paraules a Georgina.

Fou una lluita aferrissada, però guanyà Georgina. Quan en Rinald caigué a terra tan llarg com era, una petita clau sortí de la seva butxaca. Georgina l’agafà i es dirigí cap als bandits.

—Senyors, per si no s’hi havien fixat, el vostre cap és mort; per tant, he guanyat. Si no voleu que demà mateix tot el meu exèrcit arribi aquí i acabi amb tots vosaltres, que un em guiï fins a l’habitació on es troba la princesa Lena.

Entre tota la multitud en sortí Isembard, que havia estat l’únic que no havia dit cap bajanada sobre Georgina o s’havia rigut d’ella.

L’acompanyà fins a l’habitació. Allà hi era la princesa Lena, que quan veié Georgina s’hi abraçà expressant-li tot el temor que havia sentit quan veia com ella i Rinald combatien.

Isembard escortà fins a una gran porta amb un petit pany. Georgina feu servir la petita clau que havia recollit del costat del cadàver de Rinald i obriren les portes.

Es trobaren amb un immens jardí, ple de roses vermelles.

—Aquest és el jardí del meu cosí. Aquí només hi podia entrar ell, i per tant, igual que vosaltres, és el primer cop que aconsegueixo estar aquí. Cada dia, el meu cosí Rinals s’hi passava hores cuidant-lo.

Georgina s’acostà a un dels rosers, i amb el seu coltell en tallà la rosa més bonica de totes i l’oferí a la princesa, que l’acceptà amb immensa gratitud.

Per fi aconseguiren tornar al palau, acompanyades per Isembard, que els havia demanat tornar amb elles, ja que volia canviar de vida.

Arribaren a la cort i tot el poble ja els esperava. El Rei Alexandre abraçà la seva filla i després donà les gràcies a Georgina:

—Georgina —comença mentre ell s’aixecà del tron i es dirigí cap a on ella estava agenollada— a partir d’ara et prohibeixo agenollar-te davant meu, ja que em tens que tractar com a un igual,  ja que a part de ser la valenta capitana del meu exèrcit, ets la filla del meu millor amic i la persona en qui confio més! —i dit això la féu aixecar.

Aquella nit feren una gran festa, on celebraven la victòria de Georgina. I així fou com Georgina fou famosa arreu del món. Ella fou qui, tota sola, donà esperances a totes aquelles dones que la necessitaven.

Perquè no fa falta ser un home per fer grans coses, sent una dona pots fer les mateixes o més.

Sara López-Grado (4t d'ESO)

[Aquesta història va estar publicada al número 28 de la versió web de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2008.]