Dues llegendes

Dues llegendes

 

UNA LLEGENDA A FOREVER SLEEP

(Amb un record per a la pel·lícula Los hijos del maíz.)

Allà a Forever Sleep hi vivia una dona que es deia Kirten McFlande. La dona va tenir dos fills, i com no estava permès, va abandonar la nena en un camp de conreu abandonat, on al final hi havia un mur de pedra amb un roure al mig. La nena va créixer amb l’única companyia dels animals que l’envoltaven per allà i el seu fidel amic el roure. Un dia es va tallar la mà i va anar a la casa més propera. Hi havia un jardí amb canalla jugant. Quan la van curar i va tornar al roure, va agafar una pedra i al tronc va escriure el nom dels nens. Els nens van desaparèixer, i al costat del nom que hi havia al tronc va aparèixer una ungla de cada nen.

La nena sortia cada nit a passejar i a apuntar un nou nom al tronc. I al matí següent, un nen havia desaparegut i una ungla seva havia aparegut al costat del tronc.

Una nit, com de costum, va sortir a passejar i va trobar un nen jugant amb la seva mare. No havia escoltat el nom, però a la bústia havia llegit: “Família McFlande”. I quan va arribar a l’arbre va apuntar el que havia vist a la bústia. Al dia següent va veure dues ungles al costat d’aquell nom. Va anar a aquella casa i va veure que el nen no hi era. Va tornar al roure i va veure que una d’aquelles ungles era seva. No sabia el perquè ni com s’ho havia fet. Li va preguntar a l’arbre, però ell no va contestar. Va sentir plorar algú, va anar fins a on s’escoltava la veu i va veure que era el nen d’aquella nit. Es van abraçar i van desaparèixer. Des d’aquell dia es deia que qui posava el seu nom al tronc del roure desapareixia. Així que fa poc, una colla d’amics van voler saber si era cert o no.

Van decidir anar a dormir sota l’arbre, i així ho van fer. En arribar la nit, van posar el seu nom al tronc de l’arbre i es van dormir. Al dia següent van veure que no hi havia ungles, però sí que faltaven dos del grup. Els van buscar per tot arreu, però no els van trobar. Al cap d’uns dies, van trucar a la porta d’una noia d’aquella colla. Eren els dos amics desapareguts. Es van reunir tots i van saber que a la nit els pares dels dos nens els van anar a buscar perquè la seva àvia s’havia posat malalta i no volien despertar els altres.

Aquell grup de nois ho va passar malament, i jo ho sé bé perquè jo vaig ser qui va obrir la porta als dos amics desapareguts. Ah!, una advertència, aneu amb compte amb les llegendes.

Lorena Hidalgo (1r d’ESO)

 

 

 

GRILLS INTEL·LIGENTS

 

En una ciutat molt lluny del mar hi havia un poble anomenat Cleveland. Allà hi vivia un vell, molt simpàtic i amable, que es deia Adam. Adam tenia una botiga molt estranya i curiosa anomenada Cricket. Cricket vol dir grill en anglès. Us preguntareu llavors perquè es deia Cricket, doncs perquè el que venia en aquella botiga petita, però acollidora, eren grills intel·ligents, així és com es deien. En aquella època eren molt útils per a la gent o per fer coses difícils. Els nens els utilitzaven pels deures, per recordar-se’n de coses com els deures de l’escola, encàrrecs, etc. Els més grans els utilitzaven per treballar, per les feines de la casa que ells no podien fer perquè no tenien la suficient força.

Adam, el venedor de la botiga, feia els grills intel·ligents manualment, o sigui, amb les seves mateixes mans. Tot anava molt bé, mai havia rebut cap queixa, fins que un dia va aparèixer, de sobte, un home molt gran amb cara d’enfadat. Adam li va preguntar:

—Què desitja? El puc ajudar?

—Clar, que em pot ajudar! —va respondre l’home amb veu agre.

—Bé, doncs, en què el puc ajudar? —va insistir Adam.

—Estic molt enfadat! —va dir l’home.

—Per què?

—Perquè un dels teus grills s’ha tornat boig. No fa res del que li mano, va a la seva bola. Al meu fill tampoc li fa cas, i funciona malament. És a dir, és una ferralla, no serveix per a res.

—Però no pot ser, hi ha d’haver un cable mal col·locat. Si me’l porta per a què l’arregli, ho faré amb molt de gust —va dir el vell.

—D’acord, li donaré una oportunitat, però si quan l’arregli encara no va bé, vull que em torni els diners. Està clar? —va dir l’home.

—Sí, sí, és clar. Dóna’m el grill.

—Té i bona tarda. Adéu! —es va acomiadar l’home, però encara enfadat.

El vell estava preocupat perquè mai li havia passat una cosa semblant i no sabia el que podia haver fallat.

Va estar-se tota la nit despert, intentant arreglar-lo, però no hi havia manera, no sabia quin era el problema. Ell no parava d’intentar esbrinar el problema, però ni hi havia manera. El vell ja no sabia què fer i a més estava molt cansat. Com que ja no sabia què fer, va provar preguntar-li el grill què era el que tenia, que l’havia fet així de dolent.

Va passar una estona de silenci. Però de sobte es va escoltar una veu:

—No tinc res —era una veu molt fina i aguda.

—Qui ha dit això? —va dir el vell.

—Jo.

—Qui és jo? —va preguntar.

—Jo.

—Però on estàs? —va seguir preguntant.

—Aquí.

—Però on és aquí? —seguia insistint.

—Estic al costat teu.

—Com et dius?

—Grill intel·ligent, i no tinc res.

El vell va tenir un sobresalt en escoltar això i va pensar: però no pot ser, si els meus grills no poden parlar. Deu ser una imaginació meva perquè estic molt cansat.

De sobte, un altre cop:

—Que no, no és una imaginació teva, que sóc jo, el grill.

—Com! Què parles, Grill?

—Parlo perquè estic molt enfadat, i quant algú o alguna cosa està enfadat pot parlar. No ho sabies?

—No, no ho sabia —va respondre Adam.

—Però bé, ara que parles, digues-me el que tens.

—No tinc res.

—Però si no tens res, per què et comportes així amb aquell home?

—Perquè no vull treballar.

—Però has de fer-ho.

—No, perquè no ho veig bé.

—Què no veus bé? —va preguntar Adam.

—No veig bé el que hauria de fer, o sigui, totes les coses que el meu amo em mana. Perquè totes aquestes coses les hauria de fer ell, i no els altres. Està bé ajudar algú, però no abusar, que és el mateix. Que ho sàpigues!

—Home, tot això que has dit tu és veritat, però, llavors, què aconsegueixo jo amb tot això?

—Aconsegueixes que la gent sàpiga, de veritat, el que val fer les coses per si mateix.

—Què hi ha de diferent? —va preguntar Adam.

—La diferència és que si fas una cosa per tu mateix, et sentiràs més orgullós, més bé que si, en canvi, et fan a tu les coses.

—És veritat, vaig a deixar aquest treball, m’ajudaràs?

—És clar!

—Des de llavors, el vell Adam es va jubilar i va fer un lloc a la casa per un nou convidat: el grill. Tots dos van viure molt bé i molt feliços.

Lorena Rodríguez (1r d’ESO)

 

[Aquestes històries van estar publicades a la revista  Sota el cel del Puig, núm.3, abril de 2001.]